Conte de lluna

La Lluna sempre somreia d'esquena. Ho feia d'esquena perquè ningú la veiés fer-ho. Somreia perquè era feliç. I era feliç perquè havia trobat un bressol per la seva filla, la Petita Cargolina; el mar. Ningú podria gronxar-la tant bé com ell, ni tant sols el vent.
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.


I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...

Com es comença un diari?

Per al Michael Ende que va regalar-me

un diari i la força d'Àuryn.

"El nombre exacte de pàgines que componen aquesta història és infinit. Ni un més; ni un menys. Per això la primera pàgina és triada arbitràriament d'entre tantes, i de fet, tampoc l'és: un número més, una etiqueta més. Quan alguna pàgina em sembli la última, tampoc la serà mai del tot. Així és la realitat a Fantasia, una gran contradicció. El Tot és infinit i el No-res també, però no es cruspeixen, com s'entén? I tal vegada, dues serps es mosseguen les cues i cap erudit en sap el principi ni el final. I tot és així. Ara, aquí, en aquesta història. A la pàgina set, o a la vuit-cents trenta-cinc, tant li fa perquè cap xifra és errònia per l'infinit. Al capdavall, és només una història. I interminable. La nostra."

Pols, pols, pols...

Pols d'estrelles la que viatja a través
de núvols amanyagats, o terrossos de sucre,
que ja no sé què és què.
Veig un tros de formatge i tampoc sé
si és mitja lluna o un somriure teu
o les dues coses, que tot és al cel
que tot escup espurnes
que una fetillera de color de llum
omple tots els cràters de pessigolles
i a mi em diu
que de mi esgargamelli bocins,
que en farà un mosaic de pols d'estrelles
i deixarà que sigui
un centellejant estel,
una guspira de cada alè.



(No té intenció de ser cap poema...)

Clar de lluna

L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.

Tal i com es definiria una inventora.

La Sra. Edisó flirteja amb els núvols dolços perquè li portin turbulències i llamps (i al cap d'uns segons, trons) potents.
De dia veu les estrelles i les estrelles la veuen a ella.
De nit enlluerna al sol i el sol s'escalfa a costa seva.
El que més detesta d'ella mateixa és enamorar-se de famosos com les adolescents (i el costós gast d'energia que impliquen els sospirs que se'n deriven).
El que més li agrada d'ella mateixa és que no sap inventar-se noms pels personatges de les seves novel·les. I que tot i això quan algú pronuncia el seu nom, cada lletra amaga un to que només l'ha pogut inventar ella.
Sent l'olor que fan les pessigolles i de gran vol ser -deixant de banda el seu hobbie poc rendible d'inventar- rastrejadora de pessigolles al coll.
Agafa paraules que no existeixen i en dessignifica el significat per posar-les fora de servei.
Agafa sentiments abstractes que sí existeixen i en significa el dessignificat per posar-les dins de servei.
Li apassiona escriure frases esbojarrades, que no tinguin lligams entre sí, que no tinguin ni un sol paral·lelisme; escriure-les només perquè li ve de gust de dir-les. I quan li'n pregunten el perquè, tornar-s'hi de forma creativa amb un "perquè sí" i poques vacil·lacions.
I després es passa el dia rellegint-se. I juga a les diferències amb l'altra banda del mirall. I sempre guanya.

És la millor inventora que mai hàgiu pogut conèixer, creieu-me. Diuen que va ser ella qui es va inventar els somnis. Va ser un regal que va fer desinteressadament a tots els que no creien en la màgia.

Sol de mitjanit.

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

Maimés

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.