divendres, 26 de setembre del 2008

La qüestió és escalar

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.










Ja està?






Realment s'ha acabat?





Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)






amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

dimarts, 23 de setembre del 2008

23 de setembre

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).

divendres, 5 de setembre del 2008

Sempre deixant rastre.

Vaig a poc a poc esperant que siguis tu el meu motor, i amb fe t'apropes tot i saber que en la meva closca no hi ha lloc per aixoplucs de cap mena, que tant bon punt siguis a la vora els meus ulls et faran inevitables pampallugues i que et perdràs entre les meves petites escales circulars...

I saps que sóc cargol bover que només surto per banyar-me en pluja dels teus ulls...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Dilema intermitent.

El meu subconscient i jo anem a contracorrent. Jo nado, ell m'empeny, jo faig braçades, ell m'empeny, jo ploro de ràbia, ell m'empeny. I ara m'ofego. M'ofego i no sé quina mà escollir per tornar a sortir. Ploraré mentre quedin uns centímetres de mi fora l'aigua... mentre les mans esperin esteses a fora i jo estigui en el meu cau de l'aire que em queda per respirar, esperant una petita espurna de clarividència.
La por d'adormir-me per somiar altre cop el que meu subconscient vol i jo veig tant fosc, i el veure'm arrossegada per les seves aigües tèbies em fa passar nits en vetlla...

Demà (no) oblidaré.

A vegades sento tant poc que ni tant sols vull escriure,
ara sento tant fort que forado tots els papers on escric...