Si veus
és una pupil·la decorada amb un pinyol d'oliva.
Un pinyol mossegat i trist.
era una oliva d'un finíssim regust a primavera
era un pinyol que de gran volia ser lluna plena
i la boca apocalíptica que engolí l'oliva
mossegà el pinyol
que fou un pinyol mossegat i trist
que algun dia volia ser lluna plena
escopit al bressol d'un bosc
on no hi ha ni follets ni fades ni unicors
ni dofins que saltin pels arbres
ni mussols que cantin com sirenes
que vetllin perquè no s'abandonin
pinyols mossegats i tristos
amb afanys d'escalar el cel.
Jo, guardiana d'una pineda
el vaig descobrir allà ajaçat
ple de punxes, sagnant desitjos de ser lluna plena.
Des de llavors em fa de pupil·la
i tinc els ulls d'oliva
mossegats i tristos
buscant nits.
I abans de marxar ell va dir-me
"tens els ulls de lluna plena".
Aquell dia hi havia tres llunes.
I dues van plorar.
dimarts, 3 de novembre del 2009
dimarts, 7 de juliol del 2009
El futur en una taca de vi
A les estovalles hi ha una taca de vi. L'has feta tu, distreta, quan has aixecat el braç per agafar la cullera i posar-te més menjar al plat, però havent tombat la copa, te n'has desdit. Has enfocat la vista a la taca i ja no l'has pogut treure d'allà. El vi té un color que sembla que bategui, tant potent, tant lluny del dèbil rogenc de les postes de sol, i t'agrada, t'agrada molt. Penses en bruixes i en gent que no és bruixa: diuen que a les taques hi diu el futur. Tu no saps llegir les taques, però aquesta taca de vi et relaxa i t’adones té la forma d'un cor un xic deformat. El relaciones amb un cor deformat i davant aquesta estupidesa recordes que sempre has temut tenir una inspiració tosca, a vegades massa poc sucosa i a vegades massa rebuscada, mai al punt. T'imagines què pot significar un cor deformat mentre segueixes amb la vista clavada allà com si els teus ulls fossin un sol que crema per evaporar aquell líquid. Un cor deformat que potser en el futur estarà estirat per totes bandes de tant allargar-se a donar sang a qualsevol que te la demana; gent-vampir t’envolta i mai te n’has volgut adonar. Et sents estúpida i penses que si t'estiguessis a mirar uns budells per saber el futur, l'únic a preveure seria que la teva vida futura consistiria en un manyoc. Plegues les estovalles i les llences al cubell per rentar, somrius mentre t'imagines que si en els somriures s'hi digués el futur, tots aniríem a la lluna, perquè la teva imaginació tosca no et deixa pensar cap altre alternativa i tampoc has tingut mai el més mínim sentit de la clarividència.
divendres, 5 de juny del 2009
El solitari
Cada cop que transita per aquells carrers estrets i tortuosos s'infla d'històries que algun dia voldria explicar. No s'infla només el cap, s'infla tot ell, cèl·lules, sentits i tendons necessiten canalitzar aquesta energia interior que s'infla i li fa revotar el cor contra les parets del crani i les parpelles.
I en no canalitzar-la explota, i el big bang consegüent inventa sols i els seus planetes en òrbita, i en cada un d'ells una petita història. La inspiració li arriva amb un aspersor, en gotetes que netejen la pols de l'explosió; i llavors, la calma...
Ell sempre és allà, observant els carrers estrets i tortuosos des d'un racó. Ells -els que no saben que dins seu hi ha el més complexe dels cosmos- el miren malament, i li diuen solitari.
I en no canalitzar-la explota, i el big bang consegüent inventa sols i els seus planetes en òrbita, i en cada un d'ells una petita història. La inspiració li arriva amb un aspersor, en gotetes que netejen la pols de l'explosió; i llavors, la calma...
Ell sempre és allà, observant els carrers estrets i tortuosos des d'un racó. Ells -els que no saben que dins seu hi ha el més complexe dels cosmos- el miren malament, i li diuen solitari.
dijous, 23 d’abril del 2009
la nostra rosa particular
Avui és un dia bonic. El sol somriu, les llibreries són engarlandades d'històries i la llegenda ens diu una cosa molt important: en lloc de sang hi ha roses. De fet, és absurd intercanviar un llibre de vida longeva per una rosa dels quals l'existència -o la bellesa- durarà uns instants. Però al ser tant curta la seva vida, i com molt bé sabia el Petit Príncep, la nostra rosa particular s'ha de protegir. Encara que per Sant Jordi sigui una mica lluny, en aquella estrella que riu com un cascavell...
diumenge, 25 de gener del 2009
Proximitat
Darrere aquests núvols enfiladissos, el cel és el mateix per tothom. Blau, cobert i descobert, grisós, abonyegat pel fum. Jo, jo també sóc la mateixa. Si hagués nascut en qualsevol altre lloc del món tindria la pell diferent, miraria les coses d'una altra manera, estaria escrivint això en un altre idioma i altres paraules, sabria fer coses que desconec. Però sota aquest vel, sota aquesta màscara de núvols, seguiria sent jo, i damunt meu el mateix cel, el mateix que veu tothom, encara que a vegades el puguem trobar tant diferent.
dimecres, 14 de gener del 2009
Conte de lluna
La Lluna sempre somreia d'esquena. Ho feia d'esquena perquè ningú la veiés fer-ho. Somreia perquè era feliç. I era feliç perquè havia trobat un bressol per la seva filla, la Petita Cargolina; el mar. Ningú podria gronxar-la tant bé com ell, ni tant sols el vent.
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.
I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.
I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...
divendres, 9 de gener del 2009
Com es comença un diari?
Per al Michael Ende que va regalar-me
un diari i la força d'Àuryn.
"El nombre exacte de pàgines que componen aquesta història és infinit. Ni un més; ni un menys. Per això la primera pàgina és triada arbitràriament d'entre tantes, i de fet, tampoc l'és: un número més, una etiqueta més. Quan alguna pàgina em sembli la última, tampoc la serà mai del tot. Així és la realitat a Fantasia, una gran contradicció. El Tot és infinit i el No-res també, però no es cruspeixen, com s'entén? I tal vegada, dues serps es mosseguen les cues i cap erudit en sap el principi ni el final. I tot és així. Ara, aquí, en aquesta història. A la pàgina set, o a la vuit-cents trenta-cinc, tant li fa perquè cap xifra és errònia per l'infinit. Al capdavall, és només una història. I interminable. La nostra."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)