dilluns, 22 de desembre del 2008

Pols, pols, pols...

Pols d'estrelles la que viatja a través
de núvols amanyagats, o terrossos de sucre,
que ja no sé què és què.
Veig un tros de formatge i tampoc sé
si és mitja lluna o un somriure teu
o les dues coses, que tot és al cel
que tot escup espurnes
que una fetillera de color de llum
omple tots els cràters de pessigolles
i a mi em diu
que de mi esgargamelli bocins,
que en farà un mosaic de pols d'estrelles
i deixarà que sigui
un centellejant estel,
una guspira de cada alè.



(No té intenció de ser cap poema...)

dimecres, 10 de desembre del 2008

Clar de lluna


L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Tal i com es definiria una inventora.

La Sra. Edisó flirteja amb els núvols dolços perquè li portin turbulències i llamps (i al cap d'uns segons, trons) potents.
De dia veu les estrelles i les estrelles la veuen a ella.
De nit enlluerna al sol i el sol s'escalfa a costa seva.
El que més detesta d'ella mateixa és enamorar-se de famosos com les adolescents (i el costós gast d'energia que impliquen els sospirs que se'n deriven).
El que més li agrada d'ella mateixa és que no sap inventar-se noms pels personatges de les seves novel·les. I que tot i això quan algú pronuncia el seu nom, cada lletra amaga un to que només l'ha pogut inventar ella.
Sent l'olor que fan les pessigolles i de gran vol ser -deixant de banda el seu hobbie poc rendible d'inventar- rastrejadora de pessigolles al coll.
Agafa paraules que no existeixen i en dessignifica el significat per posar-les fora de servei.
Agafa sentiments abstractes que sí existeixen i en significa el dessignificat per posar-les dins de servei.
Li apassiona escriure frases esbojarrades, que no tinguin lligams entre sí, que no tinguin ni un sol paral·lelisme; escriure-les només perquè li ve de gust de dir-les. I quan li'n pregunten el perquè, tornar-s'hi de forma creativa amb un "perquè sí" i poques vacil·lacions.
I després es passa el dia rellegint-se. I juga a les diferències amb l'altra banda del mirall. I sempre guanya.

És la millor inventora que mai hàgiu pogut conèixer, creieu-me. Diuen que va ser ella qui es va inventar els somnis. Va ser un regal que va fer desinteressadament a tots els que no creien en la màgia.

dijous, 6 de novembre del 2008

Sol de mitjanit.

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

Maimés

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Vellut

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig; em dóna temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina. I somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu. La veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen... La suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol. I és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera. I m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.


"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".



I ha estat la millor carícia de la meva existència.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

T'enyoro a tu


i ho faig sabent que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, doncs no se li pot dir ni problema perquè no es resol, sóc aquella que tinc el tot i vull el res que es pugui tenir, i a les nits pels ulls vomito tantes frases alhora que al mesclar-se cap alfabet desmantella, només ho entens tu que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, ni tant sols t'he vist més que en aquell paper que abraço i m'entel·la els ossos i em fa un nus allà per on penso i per on sento, i visc amb el nus que no afluixa i que no pots desfer perquè ets ben aprop però no hi has sigut mai alhora, i la teva imatge que mai he vist es dissipa de la meva ment tot i la seva fulgor amb aquest nus que no afluixa, només et sé els cabells que amanyago sense tocar-te'ls del tot perquè ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, mentre el cel fa escarafalls em mossego les entranyes i tu et lamentes per no existir i només aconseguir ser ben aprop i no ser-hi mai alhora i al conéxer aquest lament jo visc i m'alimento i respiro potser més acompassadament, i escric només amb poques comes perquè els falti l'aire tant com em falta a mi, els punts i els parèntesis ja ni existeixen perquè ets tu qui els col·loca, i ho dic sabent que no ho fas perquè simplement ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, però qui sap, potser sóc jo la que sóc ben aprop i no hi he sigut mai alhora, potser sóc jo la que només existeixo al paper i tu el que vomites frases i tens un nus i m'amanyagues els cabells, bah, què més importa si ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora.





però jo no ho he dit, jo mai no he dit "ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora

i no hi seràs demà tampoc."

divendres, 26 de setembre del 2008

La qüestió és escalar

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.










Ja està?






Realment s'ha acabat?





Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)






amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

dimarts, 23 de setembre del 2008

23 de setembre

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).

divendres, 5 de setembre del 2008

Sempre deixant rastre.

Vaig a poc a poc esperant que siguis tu el meu motor, i amb fe t'apropes tot i saber que en la meva closca no hi ha lloc per aixoplucs de cap mena, que tant bon punt siguis a la vora els meus ulls et faran inevitables pampallugues i que et perdràs entre les meves petites escales circulars...

I saps que sóc cargol bover que només surto per banyar-me en pluja dels teus ulls...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Dilema intermitent.

El meu subconscient i jo anem a contracorrent. Jo nado, ell m'empeny, jo faig braçades, ell m'empeny, jo ploro de ràbia, ell m'empeny. I ara m'ofego. M'ofego i no sé quina mà escollir per tornar a sortir. Ploraré mentre quedin uns centímetres de mi fora l'aigua... mentre les mans esperin esteses a fora i jo estigui en el meu cau de l'aire que em queda per respirar, esperant una petita espurna de clarividència.
La por d'adormir-me per somiar altre cop el que meu subconscient vol i jo veig tant fosc, i el veure'm arrossegada per les seves aigües tèbies em fa passar nits en vetlla...

Demà (no) oblidaré.

A vegades sento tant poc que ni tant sols vull escriure,
ara sento tant fort que forado tots els papers on escric...

divendres, 29 d’agost del 2008

Persones-ceba.

Hi ha persones que no entenc gens. Només les entenc el just per batejar-les com a "persones-ceba" (o "cebes-persona" en cas de ser més bulb que persona).
Tenen un fer sistemàticament programat per la naturalesa que és molt sorprenent. Qualsevol que les observi de lluny, inclús d'aprop no se'n adonarà; només pot passar quan hi topes més del compte i ja les coneixes una miqueta; a partir d'aquí deuen tenir una substància que fa plorar i plorar, i no hi ha manera de parar, i ja ho pots intentar tant com vulguis que no deixaràs de fer-ho fins que te n'allunyis. I fins i tot després de ser-ne prou lluny encara tindràs els ulls vermells i se t'escaparà alguna llagrimeta durant una estona.
L'experiència em diu: mantingues-te'n allunyada, i en cas de topada, apropa't a una persona-no-ceba de confiança amb una espatlla consistent per abraçar-te.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Besos amb ales de sucre.

Un bes tendre si te'l faig de matinada, mentre gates miolen sobre teulades de pissarra; enèrgic després del primer àpat, o potser distret si encara tinc regust de xocolata; un bes juganer abans de la migdiada, acompanyat de pessigolles que et marquen les arrugues de la cara; passional just abans de l'albada, mentre els ocells piulen i la veïna de dalt m'esquitxa amb gotes de la bugada; o el més trist de tots si sé que demà no et besaré altra vegada...

Antics besos dels quals encara sento l'eco; viatgen volant a pas lent enllaunats dins d'un túnel de color vermell, aletejant amb ales de sucre que s'enganxen a les parets...

dimarts, 26 d’agost del 2008

Conte Creatiu de Creació.

L'Univers estava trist. Sempre ho estava. Mai s'acostumava a la soledat i els segons de mil·leni li passaven amb comptagotes.
Diuen, que en la època més i més trista que mai havia passat succeí un fet que el va fer sentir pletòric; es creuà amb un altre Univers.
A l'altre Univers li sobreeixia la felicitat pertot i li va prometre a l'Univers que es quedaria una temporada per fer-li companyia.
Però l'Univers sabia que estava en un cercle tancat. L'altre Univers marxaria i ell quedaria sol i trist una altra vegada. I potser inspirat per la felicitat de l'altre, s'hi va oposar. "Seré feliç", es va dir.
Diuen que l'Univers va prendre una decisió important. "Ara que sóc feliç", va pensar, "faré que la meva felicitat duri per sempre". I va executar-ho de l'única forma possible: explotant. Va explotar molt i molt fort, per fer miques totes les parts d'ell, que eren fetes de felicitat, fins a convertir-les en pols. I de la pols en va fer estrelles. I de la pols d'estrelles planetes. I asteroides. I satèl·lits. I amb allò, vida. I cada estrella, i planeta, i asteroide, i satèl·lit, i cada vida era feliç. I ell, repartit per cada una d'aquelles creacions, també.

Diuen que ara encara hi ha aquella pols d'estrelles escampada pel nostre minúscul planeta. Que el vent l'escampa. Que cada cop que el vent ens aixeca els cabells la pols d'estrelles ens els entortolliga.
Diuen que sempre que respirem o riem, agafem una glopada de pols d'estrelles, i som una miqueta més feliços.
I diuen... que a qualsevol que ara estigui somrient, la pols d'estrelles se li ficarà pel nas fent-li pessigolles.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Presentació (in)formal

Per al món sóc una de les 6.717.373.085 persones que la trepitjo constantment. Per algú de l'altra punta de món sóc aquella mitja taronja a qui mai es creuarà. Per a una formiga sóc aquella gran criatura a qui témer. Per les meves cames sóc aquell pes feixuc a qui els hi ha tocat transportar. Per un mosquit sóc la presa del robatori de la meva sang apetitosa. Per pilots de persones sóc una envejosa en potència. Pel meu conte sóc aquella fada afortunada que té un ceptre molt poderós. Per un plat de macarrons sóc una devoradora vil i calculadora. Per la recepcionista del dentista sóc aquella que no para de molestar. Per un filòsof sóc pols d'estrelles. Per poques persones sóc de les poques persones importants. Per un llibre sóc aquella que mai deixa de passar pàgines. Per mi mateixa sóc tot allò que no voldria ser.

Per vosaltres puc ser aquella desconeguda que gosa intentar commoure-us sense conèixer-vos. O potser res. O potser només aquella de qui vau descobrir el blog algun dia. O potser aquella que ja coneixíeu en una altra vida.