Maimés

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.