dimecres, 10 de desembre del 2008
Clar de lluna
L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
He trobat oportú afegir aquesta peça que considero d'aquelles que em remouen l'estómac. I que a part d'inspirar-me per buidar el pap, m'ha fet deixar d'escriure en silenci, cosa que necessitava.
He estat pensant per què tot el que té a veure amb el cel, les estrelles, el firmament, el sol, la lluna i tota aquesta "comitiva" té un efecte d'imantació sobre mi. He arribat a la conclusió -equivocada o no- que l'únic que he intentat sempre és crear el meu propi, petit i bonic univers amb tots els elements que s'hi corresponen.
I... gràcies per llegir-me.
M'encega que t'encegui. Tots els textos van acompanyats d'una cançó. Si més no els meus. Però vaja, crec que els teus també.
A mi em fan posar la pell de gallina, fan que rigui sense voler-ho.
un dolç xiuxiueig.
Impressiona com dius les coses, com les anomenes... la sencillesa i la voluntat, impressiona...
No puc escoltar la cançó, l'ordinador de la feina no te altaveus ni auriculars, però crec que amb el text ja n'he tingut prou.
Petons.
P.D: M'agrada veure que més gent es crea el seu propi univers....poder compartim el mateix i no ho sabem? poder no ho sabrem mai per la seva infinitat!
i aquests ulls semblen els que hi ha més amunt. Un horitzó i un infinit!
Estàs a punt de fer un pas a la física quàntica!
És conya, però el teu univers és un univers perfecte: una línia infinita cap a tots els costats: has dibuixat una estrella d'infinites punxes! (els seus ulls també ho són?)
L'horitzó: el simulacre d'un bes infinit entre un cel i una mar eternament insatisfets... el desig, potser...
Publica un comentari a l'entrada