El món de les esferes era el lloc celestial que sobrevolava el món dels mortals; tenia un monotò daurat, pur i brillant. Els mortals, que vivien, tal i com havien anomenat alguna vegada en el passat els éssers divins, al subcel, conegut popularment com a subterrani, resaven a unes estatuetes de marbre i les netejaven amb cura. Tots aquells déus tenien al seu càrrec una esfera cristal·lina molt grossa que jeia panxa amunt. L'autoritat més important era la de l'ordre: la seva esfera era com un iman, amb un cantó positiu i l'altre negatiu, amb les seves subesferes: el bé i el mal, la foscor i la claror, el no-res i el tot. Una altra esfera era la de pols d'estrelles, que controlava el seu moviment per l'univers, la creació i la destrucció, i l'hi donava forma, la solidificava o l'esparcia; una de les seves subesferes tenia una tasca semblant: controlava els núvols, la seva trajectòria, la seva forma, els seus dibuixos... i tantes i tantes com la del menjar, la dels sentiments, la de la invenció, la de la justícia i infinites més coronaven el cel. I així com un gegant un dia oblida què són els mosquits, els déus perderen de la memòria els mortals, i mai més es van recordar de controlar les esferes també per ells.
I mentrestant els mortals els resaven amb insistència: alguns es tancaven en cases aïllades a les muntanyes i miraven al cel en un silenci de penitència, altres deien una sèrie de versos amb el cap reposant al capçal del llit abans d'anar a dormir. Es trobaven un cop a la setmana tots junts perquè la tasca de resar no se'ls fes feixuga, es tiraven aigua beneïda al cap per sentir-se pròxims als déus, pujaven centenars d'escales de genolls per arribar a llocs sagrats i ser recompensats amb respostes als precs. I tot això sense saber que només un senyor amb barba fins als peus i un bastó de roure que el sostenia se'ls mirava des de l'inalbirable. Un senyor del món de les esferes, d'arrugues entranyables, que era geperut de tant inclinar el cap al submón. La seva tasca, a ulls dels déus, era mancada d'utilitat i fins i tot menyspreable: tenia una esfera que feia un so suau i continu, molt harmoniós; el so del pas dels segons, els minuts, les hores, els dies i tot el que el segueix, perquè ell controlava el temps.
Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
