El solitari

Cada cop que transita per aquells carrers estrets i tortuosos s'infla d'històries que algun dia voldria explicar. No s'infla només el cap, s'infla tot ell, cèl·lules, sentits i tendons necessiten canalitzar aquesta energia interior que s'infla i li fa revotar el cor contra les parets del crani i les parpelles.
I en no canalitzar-la explota, i el big bang consegüent inventa sols i els seus planetes en òrbita, i en cada un d'ells una petita història. La inspiració li arriva amb un aspersor, en gotetes que netejen la pols de l'explosió; i llavors, la calma...

Ell sempre és allà, observant els carrers estrets i tortuosos des d'un racó. Ells -els que no saben que dins seu hi ha el més complexe dels cosmos- el miren malament, i li diuen solitari.

la nostra rosa particular

Avui és un dia bonic. El sol somriu, les llibreries són engarlandades d'històries i la llegenda ens diu una cosa molt important: en lloc de sang hi ha roses. De fet, és absurd intercanviar un llibre de vida longeva per una rosa dels quals l'existència -o la bellesa- durarà uns instants. Però al ser tant curta la seva vida, i com molt bé sabia el Petit Príncep, la nostra rosa particular s'ha de protegir. Encara que per Sant Jordi sigui una mica lluny, en aquella estrella que riu com un cascavell...

Proximitat

Darrere aquests núvols enfiladissos, el cel és el mateix per tothom. Blau, cobert i descobert, grisós, abonyegat pel fum. Jo, jo també sóc la mateixa. Si hagués nascut en qualsevol altre lloc del món tindria la pell diferent, miraria les coses d'una altra manera, estaria escrivint això en un altre idioma i altres paraules, sabria fer coses que desconec. Però sota aquest vel, sota aquesta màscara de núvols, seguiria sent jo, i damunt meu el mateix cel, el mateix que veu tothom, encara que a vegades el puguem trobar tant diferent.

Conte de lluna

La Lluna sempre somreia d'esquena. Ho feia d'esquena perquè ningú la veiés fer-ho. Somreia perquè era feliç. I era feliç perquè havia trobat un bressol per la seva filla, la Petita Cargolina; el mar. Ningú podria gronxar-la tant bé com ell, ni tant sols el vent.
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.


I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...

Com es comença un diari?

Per al Michael Ende que va regalar-me

un diari i la força d'Àuryn.

"El nombre exacte de pàgines que componen aquesta història és infinit. Ni un més; ni un menys. Per això la primera pàgina és triada arbitràriament d'entre tantes, i de fet, tampoc l'és: un número més, una etiqueta més. Quan alguna pàgina em sembli la última, tampoc la serà mai del tot. Així és la realitat a Fantasia, una gran contradicció. El Tot és infinit i el No-res també, però no es cruspeixen, com s'entén? I tal vegada, dues serps es mosseguen les cues i cap erudit en sap el principi ni el final. I tot és així. Ara, aquí, en aquesta història. A la pàgina set, o a la vuit-cents trenta-cinc, tant li fa perquè cap xifra és errònia per l'infinit. Al capdavall, és només una història. I interminable. La nostra."

Pols, pols, pols...

Pols d'estrelles la que viatja a través
de núvols amanyagats, o terrossos de sucre,
que ja no sé què és què.
Veig un tros de formatge i tampoc sé
si és mitja lluna o un somriure teu
o les dues coses, que tot és al cel
que tot escup espurnes
que una fetillera de color de llum
omple tots els cràters de pessigolles
i a mi em diu
que de mi esgargamelli bocins,
que en farà un mosaic de pols d'estrelles
i deixarà que sigui
un centellejant estel,
una guspira de cada alè.



(No té intenció de ser cap poema...)

Clar de lluna

L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.