La Lluna sempre somreia d'esquena. Ho feia d'esquena perquè ningú la veiés fer-ho. Somreia perquè era feliç. I era feliç perquè havia trobat un bressol per la seva filla, la Petita Cargolina; el mar. Ningú podria gronxar-la tant bé com ell, ni tant sols el vent.
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.
I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.
I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...
7 comentaris:
Es preciós, preciós... però molt trist, Menxa... pobreta Lluna, va perdre la seva filleta :-(
Per molt que condemni al mar a xocar contra les roques no recuperarà la seva nena...
El conte diu que es va perdre, però no que va morir... jo confio en que un dia la Cargolina podrà tornar i la Lluna serà feliç.
Has vsit el què has escrit? escrius de maravella eh...
mare de deu quina historia mes bonica!!!
moltes gracies
besets de sargantana
una història trista i preciosa alhora!
Tornarem a mirar la lluna aquests dies.
No tinc paraules!
M'encanta perdre les hores mirant la lluna....ara me la miraré d'una altre manera.
P.D: Amb aquest relats tinc per passar la nostalgia Cardonina del cap de setmana ;p
Preciós!! Aquests dies la tenim cada cop més petita i ja només la podem veure matinant molt al matí. Però val la pena!
Si un dia fundo una editorial, que és una cosa que tinc en ment per fer d'aquí entre 5 i 10 anys, publicaré els teus contes i relats!
Carme és realment preciós el text... estic bocabadat! Relats tant "grans" només els poden escriure "grans" persones. :D
Ens veiem el cap de setmana que bé, i gràcies x contestar el missatge (irònic;))
Un petó maca!
Cuida't molt!
Publica un comentari a l'entrada