És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.
Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.
Ella era el seu sol de mitjanit.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.
Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.
Ella era el seu sol de mitjanit.
7 comentaris:
Que guapo... feia dies que no apareixies i 4 paraules deixen enrere moltes coses i deixen fluïr molts sentiments també...
Sol de mitjanit... què maco :-)
... el sol de mitjanit i la lluna de migdia... tot ens fa somiar, adormits o desperts...
... precioses paraules...
Una desituació, és de dia? Cal anar a dormir? Quin lloc era aquell que es dormia de dia? I què es feia de nit? Interessant...
Fa temps somniava cada nit amb el sol de mitjanit. De vegades, recorde aquells somnis estranys i em pregunte per què.
Potser, algun dia viatge fins al cercle polar per a trobar una resposta.
Potser.
Fa dies que passo, però no tinc temps d'escriure res.
Cada vegada que entro en aquest blog penso: "la carme m'ha confiat un secret"
i tot el que penso després ho penso en veu baixa.
no només per formar part d'aquest "secret", sinó perquè ho trobo tant dolç que em sabria greu espatllar-ho, ni que fos amb un pensament.
és que és tan sols dolcesa i potser tendresa el que em transmets.
per tant...
parlem fluixet que és hora d'anar a dormir.
Anar a dormir? Si encara és de dia...
Publica un comentari a l'entrada