dijous, 6 de novembre del 2008

Sol de mitjanit.

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Que guapo... feia dies que no apareixies i 4 paraules deixen enrere moltes coses i deixen fluïr molts sentiments també...

Assumpta ha dit...

Sol de mitjanit... què maco :-)

Poeta per un dia ha dit...

... el sol de mitjanit i la lluna de migdia... tot ens fa somiar, adormits o desperts...

... precioses paraules...

Cèlia ha dit...

Una desituació, és de dia? Cal anar a dormir? Quin lloc era aquell que es dormia de dia? I què es feia de nit? Interessant...

J.M. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
J.M. ha dit...

Fa temps somniava cada nit amb el sol de mitjanit. De vegades, recorde aquells somnis estranys i em pregunte per què.
Potser, algun dia viatge fins al cercle polar per a trobar una resposta.
Potser.

Xeix de Xènia ha dit...

Fa dies que passo, però no tinc temps d'escriure res.
Cada vegada que entro en aquest blog penso: "la carme m'ha confiat un secret"
i tot el que penso després ho penso en veu baixa.
no només per formar part d'aquest "secret", sinó perquè ho trobo tant dolç que em sabria greu espatllar-ho, ni que fos amb un pensament.
és que és tan sols dolcesa i potser tendresa el que em transmets.
per tant...
parlem fluixet que és hora d'anar a dormir.
Anar a dormir? Si encara és de dia...