dijous, 16 d’octubre del 2008

Vellut

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig; em dóna temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina. I somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu. La veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen... La suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol. I és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera. I m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.


"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".



I ha estat la millor carícia de la meva existència.

11 comentaris:

estrip ha dit...

un silenci preciós!

Assumpta ha dit...

Una veu que és capaç de transportar-te fins la lluna ha de ser una veu molt estimada!!!
Molt maco, Menxa!! :-))

Anònim ha dit...

I tu expliques unes carícies tant explícites com belles :)

Abelunimbus ha dit...

Molt bé! Així m'agrada, que hi hagi gent que pensi que els cels ennuvolats no són tots iguals i que poden ser ben macos!

Per altra banda... Si t'0agrada tan escriure i la literatura... Per què no convertir-ho en la teva professió? Jo vaig fer-ho amb la meteorologia. Val la pena explotar el que se't dóna bé i t'agrada.

Ens veiem!

xxjjqp

Cèlia ha dit...

Mmmm! Voldria omplir de moltes carícies la meva vida! Un escrit preciós!

Anònim ha dit...

A vegades no tinc paraules per descriure la bellesa dels teus textos.
Avui aqui és un dia de pluja, que l'aigua faci net i s'emporti totes les penes (sinó ja ho farà l'alcohol avui al vespre).
Estic estressat després dels ultims dies i el TR. Hagués vingut aquest diumenge, però al final tinc una entrevista amb un capella per mirar llibres sagramentals del 1750 (vaia treball m'he anat a buscar...)
Amb moltes ganes de veure't.
El pròxim cop que em vugluis fer un regal, regala'm un text teu, que sigui inèdit, i per mi serà com tenir un Picasso penjat a la paret del menjador, tot i que serà egoista per part meva no compartir el teu talent amb el proïsme.
Unpetó.
(tujasapsquisóc:D)

J.M. ha dit...

Les teues són sempre paraules precioses i preciosistes, triades a consciència (o des de certa inconsciència). Són sentiments. Ja saps, evoquen.

(He tornat).

J.M. ha dit...

Per cert, hi ha tantes maneres de silencis...

Assumpta ha dit...

Holaaaaa!!

Tens un premi-meme al meu blog jeje

Ja saps, sense cap compromís, eh?

Davnur ha dit...

...no entec el pq d'aquesta foto! xD

El text és impresionant, del teu estil, però la meva foto no hi pinta res, no?

Veig que ara ets tu qui estas i estaras alguns dies en silenci....et trobarem a faltar! (hi ha gent que no hauria d'estar en silenci, i tu ets una d'elles....parla, escriu, deleitans...)

Petons (i tb per l'anónim xD)

Anònim ha dit...

M'he quedat sense alè... és preciós!

Elena