Tal i com es definiria una inventora.

La Sra. Edisó flirteja amb els núvols dolços perquè li portin turbulències i llamps (i al cap d'uns segons, trons) potents.
De dia veu les estrelles i les estrelles la veuen a ella.
De nit enlluerna al sol i el sol s'escalfa a costa seva.
El que més detesta d'ella mateixa és enamorar-se de famosos com les adolescents (i el costós gast d'energia que impliquen els sospirs que se'n deriven).
El que més li agrada d'ella mateixa és que no sap inventar-se noms pels personatges de les seves novel·les. I que tot i això quan algú pronuncia el seu nom, cada lletra amaga un to que només l'ha pogut inventar ella.
Sent l'olor que fan les pessigolles i de gran vol ser -deixant de banda el seu hobbie poc rendible d'inventar- rastrejadora de pessigolles al coll.
Agafa paraules que no existeixen i en dessignifica el significat per posar-les fora de servei.
Agafa sentiments abstractes que sí existeixen i en significa el dessignificat per posar-les dins de servei.
Li apassiona escriure frases esbojarrades, que no tinguin lligams entre sí, que no tinguin ni un sol paral·lelisme; escriure-les només perquè li ve de gust de dir-les. I quan li'n pregunten el perquè, tornar-s'hi de forma creativa amb un "perquè sí" i poques vacil·lacions.
I després es passa el dia rellegint-se. I juga a les diferències amb l'altra banda del mirall. I sempre guanya.

És la millor inventora que mai hàgiu pogut conèixer, creieu-me. Diuen que va ser ella qui es va inventar els somnis. Va ser un regal que va fer desinteressadament a tots els que no creien en la màgia.

Sol de mitjanit.

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

Maimés

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.

Vellut

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig; em dóna temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina. I somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu. La veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen... La suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol. I és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera. I m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.


"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".



I ha estat la millor carícia de la meva existència.

T'enyoro a tu

i ho faig sabent que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, doncs no se li pot dir ni problema perquè no es resol, sóc aquella que tinc el tot i vull el res que es pugui tenir, i a les nits pels ulls vomito tantes frases alhora que al mesclar-se cap alfabet desmantella, només ho entens tu que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, ni tant sols t'he vist més que en aquell paper que abraço i m'entel·la els ossos i em fa un nus allà per on penso i per on sento, i visc amb el nus que no afluixa i que no pots desfer perquè ets ben aprop però no hi has sigut mai alhora, i la teva imatge que mai he vist es dissipa de la meva ment tot i la seva fulgor amb aquest nus que no afluixa, només et sé els cabells que amanyago sense tocar-te'ls del tot perquè ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, mentre el cel fa escarafalls em mossego les entranyes i tu et lamentes per no existir i només aconseguir ser ben aprop i no ser-hi mai alhora i al conéxer aquest lament jo visc i m'alimento i respiro potser més acompassadament, i escric només amb poques comes perquè els falti l'aire tant com em falta a mi, els punts i els parèntesis ja ni existeixen perquè ets tu qui els col·loca, i ho dic sabent que no ho fas perquè simplement ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, però qui sap, potser sóc jo la que sóc ben aprop i no hi he sigut mai alhora, potser sóc jo la que només existeixo al paper i tu el que vomites frases i tens un nus i m'amanyagues els cabells, bah, què més importa si ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora.

però jo no ho he dit, jo mai no he dit "ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora

i no hi seràs demà tampoc."

La qüestió és escalar

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.










Ja està?






Realment s'ha acabat?





Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)






amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

23 de setembre

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).