divendres, 5 de juny del 2009

El solitari

Cada cop que transita per aquells carrers estrets i tortuosos s'infla d'històries que algun dia voldria explicar. No s'infla només el cap, s'infla tot ell, cèl·lules, sentits i tendons necessiten canalitzar aquesta energia interior que s'infla i li fa revotar el cor contra les parets del crani i les parpelles.
I en no canalitzar-la explota, i el big bang consegüent inventa sols i els seus planetes en òrbita, i en cada un d'ells una petita història. La inspiració li arriva amb un aspersor, en gotetes que netejen la pols de l'explosió; i llavors, la calma...

Ell sempre és allà, observant els carrers estrets i tortuosos des d'un racó. Ells -els que no saben que dins seu hi ha el més complexe dels cosmos- el miren malament, i li diuen solitari.

3 comentaris:

Carlos ha dit...

He estat mirant els teus escrits i m'han encantat, a més que una noia tan jove com tu s'expressi d'aquesta manera sempre és d'agrair i més per un mestre com jo, que de tant en tant pensem que no fem gairebé la feina.
Continua així t'aniré visitant.

Ah, gràcies pel teu comentari

Assumpta ha dit...

Ets especial, petita gran Menxa :-)

Petita per edat... gran per coneixements, intel·ligència, sensibilitat (no per aquest ordre: tots en primer lloc)

Una abraçada ben forta!!

Patrícia Montañés ha dit...

Hola Menxa!
Sí, ja l'havia sentit la història, la veritat és que és bastant dur tot plegat. Gràcies per passar pel meu blog, jo aniré passant pel teu =) Un petó!