Tal i com es definiria una inventora.

La Sra. Edisó flirteja amb els núvols dolços perquè li portin turbulències i llamps (i al cap d'uns segons, trons) potents.
De dia veu les estrelles i les estrelles la veuen a ella.
De nit enlluerna al sol i el sol s'escalfa a costa seva.
El que més detesta d'ella mateixa és enamorar-se de famosos com les adolescents (i el costós gast d'energia que impliquen els sospirs que se'n deriven).
El que més li agrada d'ella mateixa és que no sap inventar-se noms pels personatges de les seves novel·les. I que tot i això quan algú pronuncia el seu nom, cada lletra amaga un to que només l'ha pogut inventar ella.
Sent l'olor que fan les pessigolles i de gran vol ser -deixant de banda el seu hobbie poc rendible d'inventar- rastrejadora de pessigolles al coll.
Agafa paraules que no existeixen i en dessignifica el significat per posar-les fora de servei.
Agafa sentiments abstractes que sí existeixen i en significa el dessignificat per posar-les dins de servei.
Li apassiona escriure frases esbojarrades, que no tinguin lligams entre sí, que no tinguin ni un sol paral·lelisme; escriure-les només perquè li ve de gust de dir-les. I quan li'n pregunten el perquè, tornar-s'hi de forma creativa amb un "perquè sí" i poques vacil·lacions.
I després es passa el dia rellegint-se. I juga a les diferències amb l'altra banda del mirall. I sempre guanya.

És la millor inventora que mai hàgiu pogut conèixer, creieu-me. Diuen que va ser ella qui es va inventar els somnis. Va ser un regal que va fer desinteressadament a tots els que no creien en la màgia.

Sol de mitjanit.

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

Maimés

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.