Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.
Ja està?
Realment s'ha acabat?
Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)
amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.
9 comentaris:
Últimament tinc uns dies molt fructuosos...
Això de la fotografia no és el meu fort però he decidit complementar una mica el text amb una foto per qüestions un xic més que estètiques.
Ah, i gràcies a tots els qui perden el temps aquí... és molt reconfortant, és com si cadascú donés una mica de la seva escalforeta quan es té fred.
Escalar el cel!! què xulo!! :-))
No savia que sense tenir blog et pogués comentar. Me n'he adonat quan he vist el comentari de la Mireia. A partir d'ara estaré passejant més estona pel polsdestrelles (que m'encanta, escrius tant bé...).
Com ja saps, sempre que trec el cap pel racó dels teus pensaments faig un repàs a totes les noves entrades.
M'agraden les petites grans felicitas, i sento reciprocitat per la número 9. ;)
Ja veig que al final no has pogut prescindir de posar fotos a les actualitzacions jeje. La veritat, com ja has dit, queda molt més il·lustratiu un text amb fotografia.
(no sé que faig parlan-te com si fossis algú d'un càrrec superior, quan ambdós savem que en la nostra amistat estem en nivells iguals.)
Un petó gegant i espero poder-te vistiar aviat (o si vols no torno fins Nadal, així mantinc la meva paraula i no em podràs dir mentider).
M'encantes i t'estimo.
Una petita llumeta incandescent per culpa de la teva amistat.
És impressionant amb quina facilitat pots escriure paraules tant belles sortides de dins, tot és escalar a la vida... tot és una escala, un pujar... però el cel ha de ser preciós oi? de vegades no hi ha per què's...
Jo també pregunto...
però hi ha un dia que arribarem a un cim i haurem de gaudir del paisatge que ens ha deixat la vida.
La felicitat, es veure que em veig reflectit dins de la teva llista de felicitats!
Si jo fes una llista, segurament en coincidiriem en moltes!
Gracies per aquests moments, i espero que aquest cap de setmana t'hagi pogut donar la teva dosis de felicitat setmanal! (sino, la pròxima setmana haurà de ser doble)
6TR...ai shiteru
Com que, per molt que hom escale, no es pot saber tot, l'única opció és viure.
Com sempre, paraules certes ("certes").
mencanta menxaaaa!
TOT TOT TOT TOT!!!
taaasshHjodmsoamdpefbnaxmkxpwfne!*-*
Publica un comentari a l'entrada