Vellut

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig; em dóna temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina. I somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu. La veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen... La suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol. I és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera. I m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.


"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".



I ha estat la millor carícia de la meva existència.

T'enyoro a tu

i ho faig sabent que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, doncs no se li pot dir ni problema perquè no es resol, sóc aquella que tinc el tot i vull el res que es pugui tenir, i a les nits pels ulls vomito tantes frases alhora que al mesclar-se cap alfabet desmantella, només ho entens tu que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, ni tant sols t'he vist més que en aquell paper que abraço i m'entel·la els ossos i em fa un nus allà per on penso i per on sento, i visc amb el nus que no afluixa i que no pots desfer perquè ets ben aprop però no hi has sigut mai alhora, i la teva imatge que mai he vist es dissipa de la meva ment tot i la seva fulgor amb aquest nus que no afluixa, només et sé els cabells que amanyago sense tocar-te'ls del tot perquè ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, mentre el cel fa escarafalls em mossego les entranyes i tu et lamentes per no existir i només aconseguir ser ben aprop i no ser-hi mai alhora i al conéxer aquest lament jo visc i m'alimento i respiro potser més acompassadament, i escric només amb poques comes perquè els falti l'aire tant com em falta a mi, els punts i els parèntesis ja ni existeixen perquè ets tu qui els col·loca, i ho dic sabent que no ho fas perquè simplement ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, però qui sap, potser sóc jo la que sóc ben aprop i no hi he sigut mai alhora, potser sóc jo la que només existeixo al paper i tu el que vomites frases i tens un nus i m'amanyagues els cabells, bah, què més importa si ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora.

però jo no ho he dit, jo mai no he dit "ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora

i no hi seràs demà tampoc."

La qüestió és escalar

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.










Ja està?






Realment s'ha acabat?





Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)






amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

23 de setembre

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).

Sempre deixant rastre.

Vaig a poc a poc esperant que siguis tu el meu motor, i amb fe t'apropes tot i saber que en la meva closca no hi ha lloc per aixoplucs de cap mena, que tant bon punt siguis a la vora els meus ulls et faran inevitables pampallugues i que et perdràs entre les meves petites escales circulars...

I saps que sóc cargol bover que només surto per banyar-me en pluja dels teus ulls...

Dilema intermitent.

El meu subconscient i jo anem a contracorrent. Jo nado, ell m'empeny, jo faig braçades, ell m'empeny, jo ploro de ràbia, ell m'empeny. I ara m'ofego. M'ofego i no sé quina mà escollir per tornar a sortir. Ploraré mentre quedin uns centímetres de mi fora l'aigua... mentre les mans esperin esteses a fora i jo estigui en el meu cau de l'aire que em queda per respirar, esperant una petita espurna de clarividència.
La por d'adormir-me per somiar altre cop el que meu subconscient vol i jo veig tant fosc, i el veure'm arrossegada per les seves aigües tèbies em fa passar nits en vetlla...

Demà (no) oblidaré.

A vegades sento tant poc que ni tant sols vull escriure,
ara sento tant fort que forado tots els papers on escric...

Persones-ceba.

Hi ha persones que no entenc gens. Només les entenc el just per batejar-les com a "persones-ceba" (o "cebes-persona" en cas de ser més bulb que persona).
Tenen un fer sistemàticament programat per la naturalesa que és molt sorprenent. Qualsevol que les observi de lluny, inclús d'aprop no se'n adonarà; només pot passar quan hi topes més del compte i ja les coneixes una miqueta; a partir d'aquí deuen tenir una substància que fa plorar i plorar, i no hi ha manera de parar, i ja ho pots intentar tant com vulguis que no deixaràs de fer-ho fins que te n'allunyis. I fins i tot després de ser-ne prou lluny encara tindràs els ulls vermells i se t'escaparà alguna llagrimeta durant una estona.
L'experiència em diu: mantingues-te'n allunyada, i en cas de topada, apropa't a una persona-no-ceba de confiança amb una espatlla consistent per abraçar-te.