divendres, 26 de setembre del 2008

La qüestió és escalar

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.










Ja està?






Realment s'ha acabat?





Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)






amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

dimarts, 23 de setembre del 2008

23 de setembre

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).

divendres, 5 de setembre del 2008

Sempre deixant rastre.

Vaig a poc a poc esperant que siguis tu el meu motor, i amb fe t'apropes tot i saber que en la meva closca no hi ha lloc per aixoplucs de cap mena, que tant bon punt siguis a la vora els meus ulls et faran inevitables pampallugues i que et perdràs entre les meves petites escales circulars...

I saps que sóc cargol bover que només surto per banyar-me en pluja dels teus ulls...

dilluns, 1 de setembre del 2008

Dilema intermitent.

El meu subconscient i jo anem a contracorrent. Jo nado, ell m'empeny, jo faig braçades, ell m'empeny, jo ploro de ràbia, ell m'empeny. I ara m'ofego. M'ofego i no sé quina mà escollir per tornar a sortir. Ploraré mentre quedin uns centímetres de mi fora l'aigua... mentre les mans esperin esteses a fora i jo estigui en el meu cau de l'aire que em queda per respirar, esperant una petita espurna de clarividència.
La por d'adormir-me per somiar altre cop el que meu subconscient vol i jo veig tant fosc, i el veure'm arrossegada per les seves aigües tèbies em fa passar nits en vetlla...

Demà (no) oblidaré.

A vegades sento tant poc que ni tant sols vull escriure,
ara sento tant fort que forado tots els papers on escric...

divendres, 29 d’agost del 2008

Persones-ceba.

Hi ha persones que no entenc gens. Només les entenc el just per batejar-les com a "persones-ceba" (o "cebes-persona" en cas de ser més bulb que persona).
Tenen un fer sistemàticament programat per la naturalesa que és molt sorprenent. Qualsevol que les observi de lluny, inclús d'aprop no se'n adonarà; només pot passar quan hi topes més del compte i ja les coneixes una miqueta; a partir d'aquí deuen tenir una substància que fa plorar i plorar, i no hi ha manera de parar, i ja ho pots intentar tant com vulguis que no deixaràs de fer-ho fins que te n'allunyis. I fins i tot després de ser-ne prou lluny encara tindràs els ulls vermells i se t'escaparà alguna llagrimeta durant una estona.
L'experiència em diu: mantingues-te'n allunyada, i en cas de topada, apropa't a una persona-no-ceba de confiança amb una espatlla consistent per abraçar-te.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Besos amb ales de sucre.

Un bes tendre si te'l faig de matinada, mentre gates miolen sobre teulades de pissarra; enèrgic després del primer àpat, o potser distret si encara tinc regust de xocolata; un bes juganer abans de la migdiada, acompanyat de pessigolles que et marquen les arrugues de la cara; passional just abans de l'albada, mentre els ocells piulen i la veïna de dalt m'esquitxa amb gotes de la bugada; o el més trist de tots si sé que demà no et besaré altra vegada...

Antics besos dels quals encara sento l'eco; viatgen volant a pas lent enllaunats dins d'un túnel de color vermell, aletejant amb ales de sucre que s'enganxen a les parets...

dimarts, 26 d’agost del 2008

Conte Creatiu de Creació.

L'Univers estava trist. Sempre ho estava. Mai s'acostumava a la soledat i els segons de mil·leni li passaven amb comptagotes.
Diuen, que en la època més i més trista que mai havia passat succeí un fet que el va fer sentir pletòric; es creuà amb un altre Univers.
A l'altre Univers li sobreeixia la felicitat pertot i li va prometre a l'Univers que es quedaria una temporada per fer-li companyia.
Però l'Univers sabia que estava en un cercle tancat. L'altre Univers marxaria i ell quedaria sol i trist una altra vegada. I potser inspirat per la felicitat de l'altre, s'hi va oposar. "Seré feliç", es va dir.
Diuen que l'Univers va prendre una decisió important. "Ara que sóc feliç", va pensar, "faré que la meva felicitat duri per sempre". I va executar-ho de l'única forma possible: explotant. Va explotar molt i molt fort, per fer miques totes les parts d'ell, que eren fetes de felicitat, fins a convertir-les en pols. I de la pols en va fer estrelles. I de la pols d'estrelles planetes. I asteroides. I satèl·lits. I amb allò, vida. I cada estrella, i planeta, i asteroide, i satèl·lit, i cada vida era feliç. I ell, repartit per cada una d'aquelles creacions, també.

Diuen que ara encara hi ha aquella pols d'estrelles escampada pel nostre minúscul planeta. Que el vent l'escampa. Que cada cop que el vent ens aixeca els cabells la pols d'estrelles ens els entortolliga.
Diuen que sempre que respirem o riem, agafem una glopada de pols d'estrelles, i som una miqueta més feliços.
I diuen... que a qualsevol que ara estigui somrient, la pols d'estrelles se li ficarà pel nas fent-li pessigolles.