T'aixeques de terra; seies enmig d'un camí que mai havies deixat. Feia tant que hi eres que has agafat fresca. I el refàs sense ànsia. Per plaer. Per enyorança. Gaudeixes d'una llarga conversa amb l'ego sense descloure els llavis. Qui no s'ha escrit? Qui és qui no s'ha llegit per desxifrar-se? Qui no ha anat cenyint cada nit l'esborrany de la seva vida?
Els sentiments escrits són el més semblant als somnis. Els somnis, la nostra única etiqueta de divinitat. Són tèrbols, boires fetes del nostre mateix fang i tanmateix el nostre fang no les comprèn. I per això sabem que tenim una closca on s'amaguen coses que no podem saber i que surten de nit com els follets, en uns boscos que es diuen somnis i que no s'entenen.
Els sentiments escrits són follets que a vegades s'escapen dels somnis. I a vegades no escriure fa mal, perquè no els deixem fugir i els retenim en una closca atapeïda de secrets que empeny i fa nusos.
Escriure. Llegir-se. I no entendre's. Però comprendre que no et pots entendre a tu mateix és una passa de gegant.
Fer i desfer les mateixes coses que feies i desfeies abans. Desfer per fer i tornar a desfer. Per gust. I mentre vas fent i desfent, de fons sona dies i nits de guerra i d'amor i la nit surt a l'espera de follets.
