dilluns, 8 de febrer del 2010

El món de les esferes

El món de les esferes era el lloc celestial que sobrevolava el món dels mortals; tenia un monotò daurat, pur i brillant. Els mortals, que vivien, tal i com havien anomenat alguna vegada en el passat els éssers divins, al subcel, conegut popularment com a subterrani, resaven a unes estatuetes de marbre i les netejaven amb cura. Tots aquells déus tenien al seu càrrec una esfera cristal·lina molt grossa que jeia panxa amunt. L'autoritat més important era la de l'ordre: la seva esfera era com un iman, amb un cantó positiu i l'altre negatiu, amb les seves subesferes: el bé i el mal, la foscor i la claror, el no-res i el tot. Una altra esfera era la de pols d'estrelles, que controlava el seu moviment per l'univers, la creació i la destrucció, i l'hi donava forma, la solidificava o l'esparcia; una de les seves subesferes tenia una tasca semblant: controlava els núvols, la seva trajectòria, la seva forma, els seus dibuixos... i tantes i tantes com la del menjar, la dels sentiments, la de la invenció, la de la justícia i infinites més coronaven el cel. I així com un gegant un dia oblida què són els mosquits, els déus perderen de la memòria els mortals, i mai més es van recordar de controlar les esferes també per ells.

I mentrestant els mortals els resaven amb insistència: alguns es tancaven en cases aïllades a les muntanyes i miraven al cel en un silenci de penitència, altres deien una sèrie de versos amb el cap reposant al capçal del llit abans d'anar a dormir. Es trobaven un cop a la setmana tots junts perquè la tasca de resar no se'ls fes feixuga, es tiraven aigua beneïda al cap per sentir-se pròxims als déus, pujaven centenars d'escales de genolls per arribar a llocs sagrats i ser recompensats amb respostes als precs. I tot això sense saber que només un senyor amb barba fins als peus i un bastó de roure que el sostenia se'ls mirava des de l'inalbirable. Un senyor del món de les esferes, d'arrugues entranyables, que era geperut de tant inclinar el cap al submón. La seva tasca, a ulls dels déus, era mancada d'utilitat i fins i tot menyspreable: tenia una esfera que feia un so suau i continu, molt harmoniós; el so del pas dels segons, els minuts, les hores, els dies i tot el que el segueix, perquè ell controlava el temps.

Els déus són immortals i per això no saben què és el temps. Pel senyor de la barba blanca, que coneixia el concepte de temps, això suposa envellir i tenia la mirada i el destí tristos. Aleshores ja gairebé trontollava i malgrat que tenia els ulls molt aclucats del casament encara entreveia els mortals. La seva feblesa repercutia a l'hora de controlar la seva esfera, i els mortals observaven com els moments més anguniosos esdevenien interminables i els moments feliços eren fugaços i en un obrir i tancar d'ulls ja eren, només, records. Però els mortals donaven gràcies per existir, i naixien i caminaven i pensaven i un dia morien i mentre tot això succeïa miraven, de cua d'ull, el rellotge.

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

Tan ben escrit com sempre... :-)) però molt pessimista!

Haurem de fer una mica de soroll a veure si es desperten aquests deus... i a veure si al vellet del temps li posen un substitut més jove que faci que els moments feliços durin molt i els tristos passin ràpidament :-)

Davnur ha dit...

Deesa, ja pot començar a baixar del seu terreny celestial, que els seus subdits l'esperan. ;p

...ja tocava que ens delectesis amb un altre relat (ha estat el poder d'Àuryn? xD)

Anònim ha dit...

M'he de sentir implicat en que hagis escrit aquest relat? No inauguro els comentaris del 2010, però com aquell que no vol he aconseguit poder-ne comentar un d'aquest any! ;)