Blau pastel. Gos com fuig. Negre. Blanc.

Aleshores, quan els batents dels meus ulls es tanquen d'un son parpallejant. O s'obren, no de són, sí amb son. A tothora. A hora punta, a la punta de l'hora.

Et veig en coloros.

Comença pels tons pastel, incansables, embaucadors. Em vesteixen i abasteixen de cirera de conte descolorida. És a l'olor d'espuma de fruites silvestres i també a la cafeteria escampada en el sucre de les pastes. En el so d'una trucada esperada.
També n'hi ha de molt brillants, escampades arreu. En el rastre del tren que marxa i et deixa llegir dos minuts més. En l'espurna flamejant de la nineta de ganes de treure't la roba, de foc de molt endins. Brillen així les galtes vermelles d'il·lusió i de tant somriure, l'encís de fada, l'olor a purpurina i el terra vestit de fulles a la tardor. I l'encegador primer sol del dia, que emborratxa la vista de rajos que volen fins a cada racó.
I borrós; a vegades borrós. Com una taca, però bonica. Aquell color indefinit de no sé on ets ni a quin lloc de pensaments m'he perdut per arribar-te. De ets molt enllà però sembla que em diguis coses a cau d'orella i no sé dir-t'ho. A mirada que no diu res però duu aire i parla a borbolls. Borrós de perdre'm i trobar una botiga bonica abans de retrobar el camí. De núvol que et plou una mica.
I aquell color estrany. El de foto vella amb marcs fumats, el de pantaló gastat amb un pedaç més fosc cosit al genoll. Color de gos com fuig. Gust de ets aquí des de sempre, als clotets que se'm fan a cada galta, perquè fa molt t'hi vas ficar ben ficat a dins i no en surts. Senyal de transit descolorida. La imatge d'un record pensat.
Tal vegada negre. Negre d'ocupar-me tota. De tancar els ulls molt fort quan em fas un petó per guardar-lo dins la caixeta de petons i obrir-lo cada nit i així dormir amb gust de petó. Negre de nineta que és negra però deixa passar un trosset de llum i així es veu que aquí dins hi ets tu acolibat. Negre de nit sense lluna que tornarà una mica rosegada.
I blanc. Com les parets de l'habitació. Com el que fa companyia als ulls i el de l'autosuficiència dels ullals. Blanc de néixer i de barreja de molts colors i de llum de les llums.
Del meu racó impenetrable, de fortalesa de mi pura, de barrera impermeable de llàgrimes. De sembla buida però jo hi sóc sencera perquè tinc un racó de mi sola. I així reposo una estona dels altres colors que són tu, o tu ets ells perquè me'ls recordes. O és el meu cap qui et fa de colors.

Perquè totes les freqüències de color juntes extraordinàriament, incomprensiblement, fan blanc.
Blanc de colom al vol, com jo, com tu i jo alhora en un macrocosmos acolorit per les mirades, les paraules i per com et somric jo quan t'acostes i et veig les pigues del nas abans de tancar els ulls i sentir-te el petó.

Fer.Desfer.

T'aixeques de terra; seies enmig d'un camí que mai havies deixat. Feia tant que hi eres que has agafat fresca. I el refàs sense ànsia. Per plaer. Per enyorança. Gaudeixes d'una llarga conversa amb l'ego sense descloure els llavis. Qui no s'ha escrit? Qui és qui no s'ha llegit per desxifrar-se? Qui no ha anat cenyint cada nit l'esborrany de la seva vida?

Els sentiments escrits són el més semblant als somnis. Els somnis, la nostra única etiqueta de divinitat. Són tèrbols, boires fetes del nostre mateix fang i tanmateix el nostre fang no les comprèn. I per això sabem que tenim una closca on s'amaguen coses que no podem saber i que surten de nit com els follets, en uns boscos que es diuen somnis i que no s'entenen.

Els sentiments escrits són follets que a vegades s'escapen dels somnis. I a vegades no escriure fa mal, perquè no els deixem fugir i els retenim en una closca atapeïda de secrets que empeny i fa nusos.

Escriure. Llegir-se. I no entendre's. Però comprendre que no et pots entendre a tu mateix és una passa de gegant.

Fer i desfer les mateixes coses que feies i desfeies abans. Desfer per fer i tornar a desfer. Per gust. I mentre vas fent i desfent, de fons sona dies i nits de guerra i d'amor i la nit surt a l'espera de follets.

Un despertar

Quan em llevi, un dia, d'un somni molt llarg, vull sentir, abans d'obrir els ulls, unes campanetes que dringuen molt lluny.
Aleshores pestanyejar el just i a l'enfocar la vista veure uns ulls de mel. ¿Saps que els teus ulls tenen cuques de llum?
Que una mà càlida m'agafi la meva, pètria, i m'hi posi els llavis damunt i es desfaci tot el gel.
T'estiraràs al meu costat i el coixí s'impregnarà de la teva olor bruna. ¿Saps que el cel i el mar es troben a l'horitzó en una abraçada infinita? Així t'abraçaré jo; sempre així.
I si no saps de quina mena és la meva abraçada t'explicaré un secret...

jo sóc mitja taronja i tu, tu ets tu, i tu ets la meva mitja llimona.

El món de les esferes

El món de les esferes era el lloc celestial que sobrevolava el món dels mortals; tenia un monotò daurat, pur i brillant. Els mortals, que vivien, tal i com havien anomenat alguna vegada en el passat els éssers divins, al subcel, conegut popularment com a subterrani, resaven a unes estatuetes de marbre i les netejaven amb cura. Tots aquells déus tenien al seu càrrec una esfera cristal·lina molt grossa que jeia panxa amunt. L'autoritat més important era la de l'ordre: la seva esfera era com un iman, amb un cantó positiu i l'altre negatiu, amb les seves subesferes: el bé i el mal, la foscor i la claror, el no-res i el tot. Una altra esfera era la de pols d'estrelles, que controlava el seu moviment per l'univers, la creació i la destrucció, i l'hi donava forma, la solidificava o l'esparcia; una de les seves subesferes tenia una tasca semblant: controlava els núvols, la seva trajectòria, la seva forma, els seus dibuixos... i tantes i tantes com la del menjar, la dels sentiments, la de la invenció, la de la justícia i infinites més coronaven el cel. I així com un gegant un dia oblida què són els mosquits, els déus perderen de la memòria els mortals, i mai més es van recordar de controlar les esferes també per ells.

I mentrestant els mortals els resaven amb insistència: alguns es tancaven en cases aïllades a les muntanyes i miraven al cel en un silenci de penitència, altres deien una sèrie de versos amb el cap reposant al capçal del llit abans d'anar a dormir. Es trobaven un cop a la setmana tots junts perquè la tasca de resar no se'ls fes feixuga, es tiraven aigua beneïda al cap per sentir-se pròxims als déus, pujaven centenars d'escales de genolls per arribar a llocs sagrats i ser recompensats amb respostes als precs. I tot això sense saber que només un senyor amb barba fins als peus i un bastó de roure que el sostenia se'ls mirava des de l'inalbirable. Un senyor del món de les esferes, d'arrugues entranyables, que era geperut de tant inclinar el cap al submón. La seva tasca, a ulls dels déus, era mancada d'utilitat i fins i tot menyspreable: tenia una esfera que feia un so suau i continu, molt harmoniós; el so del pas dels segons, els minuts, les hores, els dies i tot el que el segueix, perquè ell controlava el temps.

Els déus són immortals i per això no saben què és el temps. Pel senyor de la barba blanca, que coneixia el concepte de temps, això suposa envellir i tenia la mirada i el destí tristos. Aleshores ja gairebé trontollava i malgrat que tenia els ulls molt aclucats del casament encara entreveia els mortals. La seva feblesa repercutia a l'hora de controlar la seva esfera, i els mortals observaven com els moments més anguniosos esdevenien interminables i els moments feliços eren fugaços i en un obrir i tancar d'ulls ja eren, només, records. Però els mortals donaven gràcies per existir, i naixien i caminaven i pensaven i un dia morien i mentre tot això succeïa miraven, de cua d'ull, el rellotge.

Pinyol d'oliva

Si veus
és una pupil·la decorada amb un pinyol d'oliva.
Un pinyol mossegat i trist.
era una oliva d'un finíssim regust a primavera
era un pinyol que de gran volia ser lluna plena
i la boca apocalíptica que engolí l'oliva
mossegà el pinyol
que fou un pinyol mossegat i trist
que algun dia volia ser lluna plena
escopit al bressol d'un bosc
on no hi ha ni follets ni fades ni unicors
ni dofins que saltin pels arbres
ni mussols que cantin com sirenes
que vetllin perquè no s'abandonin
pinyols mossegats i tristos
amb afanys d'escalar el cel.
Jo, guardiana d'una pineda
el vaig descobrir allà ajaçat
ple de punxes, sagnant desitjos de ser lluna plena.
Des de llavors em fa de pupil·la
i tinc els ulls d'oliva
mossegats i tristos
buscant nits.
I abans de marxar ell va dir-me
"tens els ulls de lluna plena".

Aquell dia hi havia tres llunes.
I dues van plorar.

El futur en una taca de vi

A les estovalles hi ha una taca de vi. L'has feta tu, distreta, quan has aixecat el braç per agafar la cullera i posar-te més menjar al plat, però havent tombat la copa, te n'has desdit. Has enfocat la vista a la taca i ja no l'has pogut treure d'allà. El vi té un color que sembla que bategui, tant potent, tant lluny del dèbil rogenc de les postes de sol, i t'agrada, t'agrada molt. Penses en bruixes i en gent que no és bruixa: diuen que a les taques hi diu el futur. Tu no saps llegir les taques, però aquesta taca de vi et relaxa i t’adones té la forma d'un cor un xic deformat. El relaciones amb un cor deformat i davant aquesta estupidesa recordes que sempre has temut tenir una inspiració tosca, a vegades massa poc sucosa i a vegades massa rebuscada, mai al punt. T'imagines què pot significar un cor deformat mentre segueixes amb la vista clavada allà com si els teus ulls fossin un sol que crema per evaporar aquell líquid. Un cor deformat que potser en el futur estarà estirat per totes bandes de tant allargar-se a donar sang a qualsevol que te la demana; gent-vampir t’envolta i mai te n’has volgut adonar. Et sents estúpida i penses que si t'estiguessis a mirar uns budells per saber el futur, l'únic a preveure seria que la teva vida futura consistiria en un manyoc. Plegues les estovalles i les llences al cubell per rentar, somrius mentre t'imagines que si en els somriures s'hi digués el futur, tots aniríem a la lluna, perquè la teva imaginació tosca no et deixa pensar cap altre alternativa i tampoc has tingut mai el més mínim sentit de la clarividència.

Cap per avall

Avui és un d'aquells dies que vas cap per avall i no tens ganes de posar-te com toca. T'has aixecat cap per avall, vas cap per avall i seguiràs anant cap per avall. La sang se't puja al cap i de petiteses en fas un gra massa. Se t'inflen els ulls i te'ls sents farts d'estar oberts i d'esbatanar-se. Se't queixen i et couen, estan cansats de mirar enfora però d'haver de plorar des de dins. A causa de la posició tens la veu trencada, i t'és impossible explicar la situació a qualsevol mà disposada a posar-te del dret, a dir-los que no et veus en cor d'aixecar-te. Aquest text també està més aviat tosc, i, com ho diria? cap per avall. L'he començat cap per avall, el condueixo cap per avall i seguirà cap per avall. De manera que és el meu únic company de cent vuitanta graus en avall, i, compartint veus trencades i ulls clucs, ens expliquem les petiteses de les que fem gra massa. Està arran de terra però comença a sentir com el vertigen, poc a poc, el devora.