dijous, 16 d’octubre del 2008

Vellut

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig; em dóna temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina. I somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu. La veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen... La suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol. I és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera. I m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.


"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".



I ha estat la millor carícia de la meva existència.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

T'enyoro a tu


i ho faig sabent que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, doncs no se li pot dir ni problema perquè no es resol, sóc aquella que tinc el tot i vull el res que es pugui tenir, i a les nits pels ulls vomito tantes frases alhora que al mesclar-se cap alfabet desmantella, només ho entens tu que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, ni tant sols t'he vist més que en aquell paper que abraço i m'entel·la els ossos i em fa un nus allà per on penso i per on sento, i visc amb el nus que no afluixa i que no pots desfer perquè ets ben aprop però no hi has sigut mai alhora, i la teva imatge que mai he vist es dissipa de la meva ment tot i la seva fulgor amb aquest nus que no afluixa, només et sé els cabells que amanyago sense tocar-te'ls del tot perquè ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, mentre el cel fa escarafalls em mossego les entranyes i tu et lamentes per no existir i només aconseguir ser ben aprop i no ser-hi mai alhora i al conéxer aquest lament jo visc i m'alimento i respiro potser més acompassadament, i escric només amb poques comes perquè els falti l'aire tant com em falta a mi, els punts i els parèntesis ja ni existeixen perquè ets tu qui els col·loca, i ho dic sabent que no ho fas perquè simplement ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, però qui sap, potser sóc jo la que sóc ben aprop i no hi he sigut mai alhora, potser sóc jo la que només existeixo al paper i tu el que vomites frases i tens un nus i m'amanyagues els cabells, bah, què més importa si ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora.





però jo no ho he dit, jo mai no he dit "ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora

i no hi seràs demà tampoc."