divendres, 29 d’agost del 2008

Persones-ceba.

Hi ha persones que no entenc gens. Només les entenc el just per batejar-les com a "persones-ceba" (o "cebes-persona" en cas de ser més bulb que persona).
Tenen un fer sistemàticament programat per la naturalesa que és molt sorprenent. Qualsevol que les observi de lluny, inclús d'aprop no se'n adonarà; només pot passar quan hi topes més del compte i ja les coneixes una miqueta; a partir d'aquí deuen tenir una substància que fa plorar i plorar, i no hi ha manera de parar, i ja ho pots intentar tant com vulguis que no deixaràs de fer-ho fins que te n'allunyis. I fins i tot després de ser-ne prou lluny encara tindràs els ulls vermells i se t'escaparà alguna llagrimeta durant una estona.
L'experiència em diu: mantingues-te'n allunyada, i en cas de topada, apropa't a una persona-no-ceba de confiança amb una espatlla consistent per abraçar-te.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Besos amb ales de sucre.

Un bes tendre si te'l faig de matinada, mentre gates miolen sobre teulades de pissarra; enèrgic després del primer àpat, o potser distret si encara tinc regust de xocolata; un bes juganer abans de la migdiada, acompanyat de pessigolles que et marquen les arrugues de la cara; passional just abans de l'albada, mentre els ocells piulen i la veïna de dalt m'esquitxa amb gotes de la bugada; o el més trist de tots si sé que demà no et besaré altra vegada...

Antics besos dels quals encara sento l'eco; viatgen volant a pas lent enllaunats dins d'un túnel de color vermell, aletejant amb ales de sucre que s'enganxen a les parets...

dimarts, 26 d’agost del 2008

Conte Creatiu de Creació.

L'Univers estava trist. Sempre ho estava. Mai s'acostumava a la soledat i els segons de mil·leni li passaven amb comptagotes.
Diuen, que en la època més i més trista que mai havia passat succeí un fet que el va fer sentir pletòric; es creuà amb un altre Univers.
A l'altre Univers li sobreeixia la felicitat pertot i li va prometre a l'Univers que es quedaria una temporada per fer-li companyia.
Però l'Univers sabia que estava en un cercle tancat. L'altre Univers marxaria i ell quedaria sol i trist una altra vegada. I potser inspirat per la felicitat de l'altre, s'hi va oposar. "Seré feliç", es va dir.
Diuen que l'Univers va prendre una decisió important. "Ara que sóc feliç", va pensar, "faré que la meva felicitat duri per sempre". I va executar-ho de l'única forma possible: explotant. Va explotar molt i molt fort, per fer miques totes les parts d'ell, que eren fetes de felicitat, fins a convertir-les en pols. I de la pols en va fer estrelles. I de la pols d'estrelles planetes. I asteroides. I satèl·lits. I amb allò, vida. I cada estrella, i planeta, i asteroide, i satèl·lit, i cada vida era feliç. I ell, repartit per cada una d'aquelles creacions, també.

Diuen que ara encara hi ha aquella pols d'estrelles escampada pel nostre minúscul planeta. Que el vent l'escampa. Que cada cop que el vent ens aixeca els cabells la pols d'estrelles ens els entortolliga.
Diuen que sempre que respirem o riem, agafem una glopada de pols d'estrelles, i som una miqueta més feliços.
I diuen... que a qualsevol que ara estigui somrient, la pols d'estrelles se li ficarà pel nas fent-li pessigolles.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Presentació (in)formal

Per al món sóc una de les 6.717.373.085 persones que la trepitjo constantment. Per algú de l'altra punta de món sóc aquella mitja taronja a qui mai es creuarà. Per a una formiga sóc aquella gran criatura a qui témer. Per les meves cames sóc aquell pes feixuc a qui els hi ha tocat transportar. Per un mosquit sóc la presa del robatori de la meva sang apetitosa. Per pilots de persones sóc una envejosa en potència. Pel meu conte sóc aquella fada afortunada que té un ceptre molt poderós. Per un plat de macarrons sóc una devoradora vil i calculadora. Per la recepcionista del dentista sóc aquella que no para de molestar. Per un filòsof sóc pols d'estrelles. Per poques persones sóc de les poques persones importants. Per un llibre sóc aquella que mai deixa de passar pàgines. Per mi mateixa sóc tot allò que no voldria ser.

Per vosaltres puc ser aquella desconeguda que gosa intentar commoure-us sense conèixer-vos. O potser res. O potser només aquella de qui vau descobrir el blog algun dia. O potser aquella que ja coneixíeu en una altra vida.