dimarts, 7 de juliol del 2009

El futur en una taca de vi

A les estovalles hi ha una taca de vi. L'has feta tu, distreta, quan has aixecat el braç per agafar la cullera i posar-te més menjar al plat, però havent tombat la copa, te n'has desdit. Has enfocat la vista a la taca i ja no l'has pogut treure d'allà. El vi té un color que sembla que bategui, tant potent, tant lluny del dèbil rogenc de les postes de sol, i t'agrada, t'agrada molt. Penses en bruixes i en gent que no és bruixa: diuen que a les taques hi diu el futur. Tu no saps llegir les taques, però aquesta taca de vi et relaxa i t’adones té la forma d'un cor un xic deformat. El relaciones amb un cor deformat i davant aquesta estupidesa recordes que sempre has temut tenir una inspiració tosca, a vegades massa poc sucosa i a vegades massa rebuscada, mai al punt. T'imagines què pot significar un cor deformat mentre segueixes amb la vista clavada allà com si els teus ulls fossin un sol que crema per evaporar aquell líquid. Un cor deformat que potser en el futur estarà estirat per totes bandes de tant allargar-se a donar sang a qualsevol que te la demana; gent-vampir t’envolta i mai te n’has volgut adonar. Et sents estúpida i penses que si t'estiguessis a mirar uns budells per saber el futur, l'únic a preveure seria que la teva vida futura consistiria en un manyoc. Plegues les estovalles i les llences al cubell per rentar, somrius mentre t'imagines que si en els somriures s'hi digués el futur, tots aniríem a la lluna, perquè la teva imaginació tosca no et deixa pensar cap altre alternativa i tampoc has tingut mai el més mínim sentit de la clarividència.