Pols, pols, pols...

Pols d'estrelles la que viatja a través
de núvols amanyagats, o terrossos de sucre,
que ja no sé què és què.
Veig un tros de formatge i tampoc sé
si és mitja lluna o un somriure teu
o les dues coses, que tot és al cel
que tot escup espurnes
que una fetillera de color de llum
omple tots els cràters de pessigolles
i a mi em diu
que de mi esgargamelli bocins,
que en farà un mosaic de pols d'estrelles
i deixarà que sigui
un centellejant estel,
una guspira de cada alè.



(No té intenció de ser cap poema...)

Clar de lluna

L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.