Pols d'estrelles

Blau pastel. Gos com fuig. Negre. Blanc.

2011-03-02T15:23:00.000-08:00

Aleshores, quan els batents dels meus ulls es tanquen d'un son parpallejant. O s'obren, no de són, sí amb son. A tothora. A hora punta, a la punta de l'hora.

Et veig en coloros.

Comença pels tons pastel, incansables, embaucadors. Em vesteixen i abasteixen de cirera de conte descolorida. És a l'olor d'espuma de fruites silvestres i també a la cafeteria escampada en el sucre de les pastes. En el so d'una trucada esperada.
També n'hi ha de molt brillants, escampades arreu. En el rastre del tren que marxa i et deixa llegir dos minuts més. En l'espurna flamejant de la nineta de ganes de treure't la roba, de foc de molt endins. Brillen així les galtes vermelles d'il·lusió i de tant somriure, l'encís de fada, l'olor a purpurina i el terra vestit de fulles a la tardor. I l'encegador primer sol del dia, que emborratxa la vista de rajos que volen fins a cada racó.
I borrós; a vegades borrós. Com una taca, però bonica. Aquell color indefinit de no sé on ets ni a quin lloc de pensaments m'he perdut per arribar-te. De ets molt enllà però sembla que em diguis coses a cau d'orella i no sé dir-t'ho. A mirada que no diu res però duu aire i parla a borbolls. Borrós de perdre'm i trobar una botiga bonica abans de retrobar el camí. De núvol que et plou una mica.
I aquell color estrany. El de foto vella amb marcs fumats, el de pantaló gastat amb un pedaç més fosc cosit al genoll. Color de gos com fuig. Gust de ets aquí des de sempre, als clotets que se'm fan a cada galta, perquè fa molt t'hi vas ficar ben ficat a dins i no en surts. Senyal de transit descolorida. La imatge d'un record pensat.
Tal vegada negre. Negre d'ocupar-me tota. De tancar els ulls molt fort quan em fas un petó per guardar-lo dins la caixeta de petons i obrir-lo cada nit i així dormir amb gust de petó. Negre de nineta que és negra però deixa passar un trosset de llum i així es veu que aquí dins hi ets tu acolibat. Negre de nit sense lluna que tornarà una mica rosegada.
I blanc. Com les parets de l'habitació. Com el que fa companyia als ulls i el de l'autosuficiència dels ullals. Blanc de néixer i de barreja de molts colors i de llum de les llums.
Del meu racó impenetrable, de fortalesa de mi pura, de barrera impermeable de llàgrimes. De sembla buida però jo hi sóc sencera perquè tinc un racó de mi sola. I així reposo una estona dels altres colors que són tu, o tu ets ells perquè me'ls recordes. O és el meu cap qui et fa de colors.

Perquè totes les freqüències de color juntes extraordinàriament, incomprensiblement, fan blanc.
Blanc de colom al vol, com jo, com tu i jo alhora en un macrocosmos acolorit per les mirades, les paraules i per com et somric jo quan t'acostes i et veig les pigues del nas abans de tancar els ulls i sentir-te el petó.

Fer.Desfer.

2010-12-21T15:06:00.000-08:00

T'aixeques de terra; seies enmig d'un camí que mai havies deixat. Feia tant que hi eres que has agafat fresca. I el refàs sense ànsia. Per plaer. Per enyorança. Gaudeixes d'una llarga conversa amb l'ego sense descloure els llavis. Qui no s'ha escrit? Qui és qui no s'ha llegit per desxifrar-se? Qui no ha anat cenyint cada nit l'esborrany de la seva vida?

Els sentiments escrits són el més semblant als somnis. Els somnis, la nostra única etiqueta de divinitat. Són tèrbols, boires fetes del nostre mateix fang i tanmateix el nostre fang no les comprèn. I per això sabem que tenim una closca on s'amaguen coses que no podem saber i que surten de nit com els follets, en uns boscos que es diuen somnis i que no s'entenen.

Els sentiments escrits són follets que a vegades s'escapen dels somnis. I a vegades no escriure fa mal, perquè no els deixem fugir i els retenim en una closca atapeïda de secrets que empeny i fa nusos.

Escriure. Llegir-se. I no entendre's. Però comprendre que no et pots entendre a tu mateix és una passa de gegant.

Fer i desfer les mateixes coses que feies i desfeies abans. Desfer per fer i tornar a desfer. Per gust. I mentre vas fent i desfent, de fons sona dies i nits de guerra i d'amor i la nit surt a l'espera de follets.

Un despertar

2010-02-26T06:06:00.000-08:00

Quan em llevi, un dia, d'un somni molt llarg, vull sentir, abans d'obrir els ulls, unes campanetes que dringuen molt lluny.
Aleshores pestanyejar el just i a l'enfocar la vista veure uns ulls de mel. ¿Saps que els teus ulls tenen cuques de llum?
Que una mà càlida m'agafi la meva, pètria, i m'hi posi els llavis damunt i es desfaci tot el gel.
T'estiraràs al meu costat i el coixí s'impregnarà de la teva olor bruna. ¿Saps que el cel i el mar es troben a l'horitzó en una abraçada infinita? Així t'abraçaré jo; sempre així.
I si no saps de quina mena és la meva abraçada t'explicaré un secret...

jo sóc mitja taronja i tu, tu ets tu, i tu ets la meva mitja llimona.

El món de les esferes

2010-02-08T10:47:00.001-08:00

El món de les esferes era el lloc celestial que sobrevolava el món dels mortals; tenia un monotò daurat, pur i brillant. Els mortals, que vivien, tal i com havien anomenat alguna vegada en el passat els éssers divins, al subcel, conegut popularment com a subterrani, resaven a unes estatuetes de marbre i les netejaven amb cura. Tots aquells déus tenien al seu càrrec una esfera cristal·lina molt grossa que jeia panxa amunt. L'autoritat més important era la de l'ordre: la seva esfera era com un iman, amb un cantó positiu i l'altre negatiu, amb les seves subesferes: el bé i el mal, la foscor i la claror, el no-res i el tot. Una altra esfera era la de pols d'estrelles, que controlava el seu moviment per l'univers, la creació i la destrucció, i l'hi donava forma, la solidificava o l'esparcia; una de les seves subesferes tenia una tasca semblant: controlava els núvols, la seva trajectòria, la seva forma, els seus dibuixos... i tantes i tantes com la del menjar, la dels sentiments, la de la invenció, la de la justícia i infinites més coronaven el cel. I així com un gegant un dia oblida què són els mosquits, els déus perderen de la memòria els mortals, i mai més es van recordar de controlar les esferes també per ells.

I mentrestant els mortals els resaven amb insistència: alguns es tancaven en cases aïllades a les muntanyes i miraven al cel en un silenci de penitència, altres deien una sèrie de versos amb el cap reposant al capçal del llit abans d'anar a dormir. Es trobaven un cop a la setmana tots junts perquè la tasca de resar no se'ls fes feixuga, es tiraven aigua beneïda al cap per sentir-se pròxims als déus, pujaven centenars d'escales de genolls per arribar a llocs sagrats i ser recompensats amb respostes als precs. I tot això sense saber que només un senyor amb barba fins als peus i un bastó de roure que el sostenia se'ls mirava des de l'inalbirable. Un senyor del món de les esferes, d'arrugues entranyables, que era geperut de tant inclinar el cap al submón. La seva tasca, a ulls dels déus, era mancada d'utilitat i fins i tot menyspreable: tenia una esfera que feia un so suau i continu, molt harmoniós; el so del pas dels segons, els minuts, les hores, els dies i tot el que el segueix, perquè ell controlava el temps.

Els déus són immortals i per això no saben què és el temps. Pel senyor de la barba blanca, que coneixia el concepte de temps, això suposa envellir i tenia la mirada i el destí tristos. Aleshores ja gairebé trontollava i malgrat que tenia els ulls molt aclucats del casament encara entreveia els mortals. La seva feblesa repercutia a l'hora de controlar la seva esfera, i els mortals observaven com els moments més anguniosos esdevenien interminables i els moments feliços eren fugaços i en un obrir i tancar d'ulls ja eren, només, records. Però els mortals donaven gràcies per existir, i naixien i caminaven i pensaven i un dia morien i mentre tot això succeïa miraven, de cua d'ull, el rellotge.

Pinyol d'oliva

2009-11-03T06:40:00.000-08:00

Si veus
és una pupil·la decorada amb un pinyol d'oliva.
Un pinyol mossegat i trist.
era una oliva d'un finíssim regust a primavera
era un pinyol que de gran volia ser lluna plena
i la boca apocalíptica que engolí l'oliva
mossegà el pinyol
que fou un pinyol mossegat i trist
que algun dia volia ser lluna plena
escopit al bressol d'un bosc
on no hi ha ni follets ni fades ni unicors
ni dofins que saltin pels arbres
ni mussols que cantin com sirenes
que vetllin perquè no s'abandonin
pinyols mossegats i tristos
amb afanys d'escalar el cel.
Jo, guardiana d'una pineda
el vaig descobrir allà ajaçat
ple de punxes, sagnant desitjos de ser lluna plena.
Des de llavors em fa de pupil·la
i tinc els ulls d'oliva
mossegats i tristos
buscant nits.
I abans de marxar ell va dir-me
"tens els ulls de lluna plena".

Aquell dia hi havia tres llunes.
I dues van plorar.

El futur en una taca de vi

2009-07-07T07:19:00.000-07:00

A les estovalles hi ha una taca de vi. L'has feta tu, distreta, quan has aixecat el braç per agafar la cullera i posar-te més menjar al plat, però havent tombat la copa, te n'has desdit. Has enfocat la vista a la taca i ja no l'has pogut treure d'allà. El vi té un color que sembla que bategui, tant potent, tant lluny del dèbil rogenc de les postes de sol, i t'agrada, t'agrada molt. Penses en bruixes i en gent que no és bruixa: diuen que a les taques hi diu el futur. Tu no saps llegir les taques, però aquesta taca de vi et relaxa i t’adones té la forma d'un cor un xic deformat. El relaciones amb un cor deformat i davant aquesta estupidesa recordes que sempre has temut tenir una inspiració tosca, a vegades massa poc sucosa i a vegades massa rebuscada, mai al punt. T'imagines què pot significar un cor deformat mentre segueixes amb la vista clavada allà com si els teus ulls fossin un sol que crema per evaporar aquell líquid. Un cor deformat que potser en el futur estarà estirat per totes bandes de tant allargar-se a donar sang a qualsevol que te la demana; gent-vampir t’envolta i mai te n’has volgut adonar. Et sents estúpida i penses que si t'estiguessis a mirar uns budells per saber el futur, l'únic a preveure seria que la teva vida futura consistiria en un manyoc. Plegues les estovalles i les llences al cubell per rentar, somrius mentre t'imagines que si en els somriures s'hi digués el futur, tots aniríem a la lluna, perquè la teva imaginació tosca no et deixa pensar cap altre alternativa i tampoc has tingut mai el més mínim sentit de la clarividència.

Cap per avall

2009-06-08T06:35:00.000-07:00

Avui és un d'aquells dies que vas cap per avall i no tens ganes de posar-te com toca. T'has aixecat cap per avall, vas cap per avall i seguiràs anant cap per avall. La sang se't puja al cap i de petiteses en fas un gra massa. Se t'inflen els ulls i te'ls sents farts d'estar oberts i d'esbatanar-se. Se't queixen i et couen, estan cansats de mirar enfora però d'haver de plorar des de dins. A causa de la posició tens la veu trencada, i t'és impossible explicar la situació a qualsevol mà disposada a posar-te del dret, a dir-los que no et veus en cor d'aixecar-te. Aquest text també està més aviat tosc, i, com ho diria? cap per avall. L'he començat cap per avall, el condueixo cap per avall i seguirà cap per avall. De manera que és el meu únic company de cent vuitanta graus en avall, i, compartint veus trencades i ulls clucs, ens expliquem les petiteses de les que fem gra massa. Està arran de terra però comença a sentir com el vertigen, poc a poc, el devora.

El solitari

2009-06-05T06:43:00.000-07:00

Cada cop que transita per aquells carrers estrets i tortuosos s'infla d'històries que algun dia voldria explicar. No s'infla només el cap, s'infla tot ell, cèl·lules, sentits i tendons necessiten canalitzar aquesta energia interior que s'infla i li fa revotar el cor contra les parets del crani i les parpelles.
I en no canalitzar-la explota, i el big bang consegüent inventa sols i els seus planetes en òrbita, i en cada un d'ells una petita història. La inspiració li arriva amb un aspersor, en gotetes que netejen la pols de l'explosió; i llavors, la calma...

Ell sempre és allà, observant els carrers estrets i tortuosos des d'un racó. Ells -els que no saben que dins seu hi ha el més complexe dels cosmos- el miren malament, i li diuen solitari.

la nostra rosa particular

2009-04-23T08:56:00.000-07:00

Avui és un dia bonic. El sol somriu, les llibreries són engarlandades d'històries i la llegenda ens diu una cosa molt important: en lloc de sang hi ha roses. De fet, és absurd intercanviar un llibre de vida longeva per una rosa dels quals l'existència -o la bellesa- durarà uns instants. Però al ser tant curta la seva vida, i com molt bé sabia el Petit Príncep, la nostra rosa particular s'ha de protegir. Encara que per Sant Jordi sigui una mica lluny, en aquella estrella que riu com un cascavell...

Proximitat

2009-01-25T13:36:00.000-08:00

Darrere aquests núvols enfiladissos, el cel és el mateix per tothom. Blau, cobert i descobert, grisós, abonyegat pel fum. Jo, jo també sóc la mateixa. Si hagués nascut en qualsevol altre lloc del món tindria la pell diferent, miraria les coses d'una altra manera, estaria escrivint això en un altre idioma i altres paraules, sabria fer coses que desconec. Però sota aquest vel, sota aquesta màscara de núvols, seguiria sent jo, i damunt meu el mateix cel, el mateix que veu tothom, encara que a vegades el puguem trobar tant diferent.

Conte de lluna

2009-01-14T08:59:00.000-08:00

La Lluna sempre somreia d'esquena. Ho feia d'esquena perquè ningú la veiés fer-ho. Somreia perquè era feliç. I era feliç perquè havia trobat un bressol per la seva filla, la Petita Cargolina; el mar. Ningú podria gronxar-la tant bé com ell, ni tant sols el vent.
Cada nit entonava la melodia d'una cançó de bressol, i el mar pujava amunt i avall gràcil, esquitxant el cel i pintant-hi nous puntets, noves estrelles, que feien companyia a la Lluna. I la Lluna estimava tant el mar per tenir cura de la seva petita que la cançó de bressol era exactament igual al so del mar, amb una suavitat cristal·lina. I la Petita Cargolina s'adormia, abraçada per aquells gran cos sense mans i aquell so.
Però en una tempesta, la Petita Cargolina va perdre's. I mai més la van trobar. La Lluna estava tant afligida que va envellir de cop; va omplir-se de cràters i va deixar de somriure. Només va perdonar al mar quan va haver-lo condemnat a xocar amb la terra fins a l'eternitat.

I ara encara, les cargolines que vénen del mar entonen una cançó de bressol dins seu, i sembla com si sentissis aquell balanceig de les ones amb una suavitat cristal·lina...

Com es comença un diari?

2009-01-09T09:29:00.000-08:00

Per al Michael Ende que va regalar-me

un diari i la força d'Àuryn.

"El nombre exacte de pàgines que componen aquesta història és infinit. Ni un més; ni un menys. Per això la primera pàgina és triada arbitràriament d'entre tantes, i de fet, tampoc l'és: un número més, una etiqueta més. Quan alguna pàgina em sembli la última, tampoc la serà mai del tot. Així és la realitat a Fantasia, una gran contradicció. El Tot és infinit i el No-res també, però no es cruspeixen, com s'entén? I tal vegada, dues serps es mosseguen les cues i cap erudit en sap el principi ni el final. I tot és així. Ara, aquí, en aquesta història. A la pàgina set, o a la vuit-cents trenta-cinc, tant li fa perquè cap xifra és errònia per l'infinit. Al capdavall, és només una història. I interminable. La nostra."

Pols, pols, pols...

2008-12-22T07:45:00.000-08:00

Pols d'estrelles la que viatja a través
de núvols amanyagats, o terrossos de sucre,
que ja no sé què és què.
Veig un tros de formatge i tampoc sé
si és mitja lluna o un somriure teu
o les dues coses, que tot és al cel
que tot escup espurnes
que una fetillera de color de llum
omple tots els cràters de pessigolles
i a mi em diu
que de mi esgargamelli bocins,
que en farà un mosaic de pols d'estrelles
i deixarà que sigui
un centellejant estel,
una guspira de cada alè.

(No té intenció de ser cap poema...)

Clar de lluna

2008-12-10T12:16:00.000-08:00

L'horitzó.
Saps que encara que no vegis més que una línia... hi ha l'infinit, amunt i avall, per tots costats, i sobretot corbes i espirals que s'enllacen i es fusionen.
Si el travesses tornaràs al punt de partida, però formaràs part de l'infinit. Ho saps i el teu caminar i sospirar s'hi acostuma.
L'horitzó. Una línia?
Només... només hi ha una cosa comparable amb l'horitzó.
Aquells ulls... i el reflex que destil·len. Tant profund que és com si no hi hagués fons, com si fos... infinit? Més aviat l'infinit, però ple.
El reflex hi és. Esperant que el travessi. És com la línia de l'horitzó, que no existeix pel cap però sí pels sentits.
Perquè el clar de lluna el delata...
T'imagines el reflex de la lluna en un estany? Jo no. Irrevocablement, em transporto en aquells ulls i en el seu reflex del clar de lluna, però la claror no és tènue... m'encega com la més dolça de les llums.

Tal i com es definiria una inventora.

2008-11-12T11:10:00.001-08:00

La Sra. Edisó flirteja amb els núvols dolços perquè li portin turbulències i llamps (i al cap d'uns segons, trons) potents.
De dia veu les estrelles i les estrelles la veuen a ella.
De nit enlluerna al sol i el sol s'escalfa a costa seva.
El que més detesta d'ella mateixa és enamorar-se de famosos com les adolescents (i el costós gast d'energia que impliquen els sospirs que se'n deriven).
El que més li agrada d'ella mateixa és que no sap inventar-se noms pels personatges de les seves novel·les. I que tot i això quan algú pronuncia el seu nom, cada lletra amaga un to que només l'ha pogut inventar ella.
Sent l'olor que fan les pessigolles i de gran vol ser -deixant de banda el seu hobbie poc rendible d'inventar- rastrejadora de pessigolles al coll.
Agafa paraules que no existeixen i en dessignifica el significat per posar-les fora de servei.
Agafa sentiments abstractes que sí existeixen i en significa el dessignificat per posar-les dins de servei.
Li apassiona escriure frases esbojarrades, que no tinguin lligams entre sí, que no tinguin ni un sol paral·lelisme; escriure-les només perquè li ve de gust de dir-les. I quan li'n pregunten el perquè, tornar-s'hi de forma creativa amb un "perquè sí" i poques vacil·lacions.
I després es passa el dia rellegint-se. I juga a les diferències amb l'altra banda del mirall. I sempre guanya.

És la millor inventora que mai hàgiu pogut conèixer, creieu-me. Diuen que va ser ella qui es va inventar els somnis. Va ser un regal que va fer desinteressadament a tots els que no creien en la màgia.

Sol de mitjanit.

2008-11-06T07:40:00.000-08:00

Un altre cop la llum del sol la va fer despertar del somni etern.

És hora d'anar a dormir, va dir per enèsima vegada al mateix temps que un déjà vu li recorria l'espinada.
I ell, va repetir el de sempre, amb un somriure contundent:
Anar a dormir? Si encara és de dia. Falta molt pel crepuscle.

Els dies mai s'acabaven perquè ella feia que mai s'acabessin. Vàren posar-se a somiar de nou.

Ella era el seu sol de mitjanit.

Maimés

2008-11-06T07:08:00.000-08:00

Fumava les llàgrimes que anaven més enllà de la barbeta per provar de fer llum amb el fum. Em vaig plegar dins una maleta i vaig córrer fins ben lluny sota la pluja només per tocar amb la punta dels dits uns llavis que estaven massa a prop. Una mica de tu que encara encaixava al dubte. Pulsacions de gotes de pluja a la meva orella, i coïssor a la llengua per guardar-te el gust. Vaig aprendre a valdre'm: bufava de fred, però en feia ninots de neu. I quan vaig parar de córrer i em van demanar on era, la meva pell va deixar de ser translúcida per enrojolar-se. I vaig dir que no, que no m'havia perdut, que la superpoblació dels meus somriures era tal que creaven embussos per encabir-se en altres planetes, allà on els nens mai es fan grans, hi han pirates de debò, les fades són soldats que espurnegen i tot això. I suposo que el somriure de mentida jo mateixa me'l vaig creure, i ara viu en un planeta on mai es fa gran, però no és que no creixi; és que mai deixa d'existir.

Vellut

2008-10-16T08:24:00.001-07:00

Cada nit espero amb ànsia que la seva veu vellutada em reculli, i és que sona tan tènue com la llum dels estels. A vegades em murmura tant suau que m'ensinistra el parpelleig, i em dona temps just per imaginar com les seves cordes vocals es desfilen i a mi em filen tot teixint una dolça metzina, i somric a l'adonar-me que la seva veu vellutada em tenyeix tota de carícies.
N'hi ha prou amb un lleu xiuxiueig; ell mussita i jo caic marejada entre els braços de la seva veu, la veu que s'obre pas amb elegància entre qualsevol so vulgar del món i l'esborrona.
I cada cop que exhala i pren una alenada d'aire m'alça del terra i sento com les forces de la gravetat sobre mi flaquegen, la suavitat dels seus mots no sé ni com em porta i em gronxa entre les ones que dibuixa la seva veu.
Em duu volant a la lluna on el seu alè em fa de bressol i és allà on sento el batec d'aquesta veu vellutada que amb mi s'accelera, i m'adormo embolcallada de saborosos sospirs.

"Et vinc a buscar", ha cantussejat avui, tot arribant de puntetes, amb un mormol i sense sobresaltar-me. I llavors he clos els ulls perquè se m'endugués a la lluna i la seva veu vellutada ha lliscat per la meva orella, mentre afegia "avui et regalaré un silenci".

I ha estat la millor carícia de la meva existència.

T'enyoro a tu

2008-10-07T07:09:00.000-07:00

i ho faig sabent que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, doncs no se li pot dir ni problema perquè no es resol, sóc aquella que tinc el tot i vull el res que es pugui tenir, i a les nits pels ulls vomito tantes frases alhora que al mesclar-se cap alfabet desmantella, només ho entens tu que ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, ni tant sols t'he vist més que en aquell paper que abraço i m'entel·la els ossos i em fa un nus allà per on penso i per on sento, i visc amb el nus que no afluixa i que no pots desfer perquè ets ben aprop però no hi has sigut mai alhora, i la teva imatge que mai he vist es dissipa de la meva ment tot i la seva fulgor amb aquest nus que no afluixa, només et sé els cabells que amanyago sense tocar-te'ls del tot perquè ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, mentre el cel fa escarafalls em mossego les entranyes i tu et lamentes per no existir i només aconseguir ser ben aprop i no ser-hi mai alhora i al conéxer aquest lament jo visc i m'alimento i respiro potser més acompassadament, i escric només amb poques comes perquè els falti l'aire tant com em falta a mi, els punts i els parèntesis ja ni existeixen perquè ets tu qui els col·loca, i ho dic sabent que no ho fas perquè simplement ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora, però qui sap, potser sóc jo la que sóc ben aprop i no hi he sigut mai alhora, potser sóc jo la que només existeixo al paper i tu el que vomites frases i tens un nus i m'amanyagues els cabells, bah, què més importa si ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora.

però jo no ho he dit, jo mai no he dit "ets ben aprop i no hi has sigut mai alhora

i no hi seràs demà tampoc."

Prometo a la lluna

2008-09-29T07:55:00.000-07:00

Prometo que seré puntual a la cita dels somnis cada nit, que cada dia tindrà un tros de tu i cada tros de tu tindrà un dia, que als adéus de diumenge t'embriagaré la setmana amb una poció de somriures, que en la retrobada mesurarem amb els llavis tot el que hem crescut, que mossegaré les teves tristeses i escombraré tot el que hem perdut.

si em conformo amb que la lluna no sigui sempre plena, aleshores per què no hauria de fer el mateix amb tu?

estaré disposada a alimentar-me de les teves meitats només mentre siguin plenes.

Ho prometo.

La qüestió és escalar

2008-09-26T08:06:00.000-07:00

Muntanya apedaçada que busco, que trobo, que anhelo des que existeixo i que enfilo des que sé que existeixo. Muntanya que miro des de sota, que em fa aixecar el cap; que cada cop es fa més alta i que cada cop enfilo més assedegada. Pic final i culminant on es resol qui sóc i què sóc i perquè sóc, qui ets i què ets i perquè ets, i qui és ell, i què som nosaltres, i perquè em pregunto tot això.
Escalar pedaços per saber-ho tot, això, això mateix. Es veu boira al cim. Al cim que gairebé arribo!, ja falta poc, ja falta poc, només una mica d'esforç més... Ja hi sóc. Al pic de la muntanya esbufego tant eufòrica de ser-hi, tant omplerta, i al veure tota la grandesa del que és davall meu no em recordo de què ni de qui, ni de perquè hi volia arribar. Què més importa si sóc aquí dalt? Fi del trajecte, o això sembla. Ja està.

Ja està?

Realment s'ha acabat?

Ara em queda escalar el cel. (I després arribar fins aquella petita estrella...)

amunt, amunt, escalaré molt amunt, fins que no recordi que l'infinit existeix i que mai podré deixar d'escalar muntanyes apedaçades, i seguiré preguntant-me i oblidant-me de respondre, i vivint, sobretot vivint, sí, això mateix.

Soliloqui.

2008-09-25T07:23:00.000-07:00

Sentiment feixuc que no té nom, que no tots coneixen; vent que em flueix per dins que lliga amb cadenes i que no apaivaga fins que escric.

Agafaré quatre lletres i al deslliurar-me de les cadenes t'inventaré un nom i escrivint a les parets en faré ecos.

14 (petites) felicitats.

2008-09-25T04:47:00.000-07:00

De la mà de Transparència m'ha arribat un "mem" (destruiré a cops de martell el tòpic que diu que els joves se saben totes les paraules extretes -o no- d'Internet...) que em planteja 14 coses que em fan feliç, la qual cosa reafirma la connotació que representa aquesta paraula per cadascú...
Si qualsevol persona del món llegís la definició de "felicitat" al diccionari i se sentís completament identificat, aquest mem no existiria per el simple fet de que jo hauria posat el mateix que la resta de persones. Quina felicitat saber que passa just al contrari...

14 petites -grans- felicitats
1. Saber que tinc 5 branques essencials que mai cauen com les fulles a la tardor...
2. Llevar-me al matí amb tot el dia programat per mi mateixa a base de coses que m'agraden fer.
3. Una xerrada fins les tantes de la matinada amb algú important... :)
4. Un missatge bonic i inesperat al mòbil.
5. Escriure un text que m'agradi a mi mateixa mentre inhalo pols d'estrelles.
6. Recordar tot el passat (i tot el qui en forma part.)
7. Sentir-me identificada parlant amb algú de llibres, de la vida, dels estudis, de sentiments...
8. Un berenar amb la meva germana i el meu "germà".
9. L'abraçada del meu millor amic després de tot el temps que estem sense veure'ns.
10. Una tarda voltant pel poble en companyia d'un tal pa bimbo.
11. Una tarda de mascaretes i molt menjar amb la meva millor amiga.
12. Sentir l'olor de la fusta de la plaça de braus mentre espero la Festa Major del poble...
13. Sopars, barbacoes, nits, concerts amb tota la colla d'amics i amigues.
14. Saber que les felicitats que puc arribar a tenir són moltes més de 14!!

Li passo la tasca de pensar 14 coses que causen felicitat (sense intentar causar cap molèstia) a l'Assumpta, amb l'esperança de que sabrà complementar-ho molt documentadament, i al Jeroni Maleuff, aviam aconsegueixo que sigui l'home que va aprendre a riure... :)

23 de setembre

2008-09-23T07:02:00.000-07:00

Marró és tardor, equinocci que em trenca els equilibris. Ell creu que perdrà totes les fulles; totes les fulles que una a una ha anat treballant al llarg de l'any i que encara no té prou arrelades. Maleeix el setembre i deixa que el vent se les endugui i les assequi encara més.
No sap que la tardor és com una dutxa d'aigua calenta en fred. Una dutxa que neteja perquè comencis de nou amb les quatre branques que hi són i hi seran sempre, que t'abracen a l'hivern quan encara no tens fulles per escut. Una dutxa perquè somriguis i pensis en les fulletes que brotaran de nou; les que ja t'han caigut i han marxat dibuixant ones amb el vent són a la fi del món, esperant-te.

Seques les fulles (frondós l'esperit).

Sempre deixant rastre.

2008-09-05T04:40:00.000-07:00

Vaig a poc a poc esperant que siguis tu el meu motor, i amb fe t'apropes tot i saber que en la meva closca no hi ha lloc per aixoplucs de cap mena, que tant bon punt siguis a la vora els meus ulls et faran inevitables pampallugues i que et perdràs entre les meves petites escales circulars...

I saps que sóc cargol bover que només surto per banyar-me en pluja dels teus ulls...

Una rateta que no escombrava l'escaleta.

2008-09-04T13:31:00.000-07:00

Una a vegades creu tenir una reixa metàl·lica al davant i no trobar el mètode de fer-la miques per atrapar aquells que són molt més enllà. Que algú li ensenyi, que algú li digui: només et cal una escombreta per espolsar-te aquest vel de pols que t'emmascara i que se t'ha acumulat durant tant de temps d'estancar-te en la mateixa vida (si no t'espaviles, encara t'endraparà per sopar un gat de veu dolça).

Pre-enyor.

2008-09-03T06:38:00.000-07:00

Avui que t'adones que l'estiu ja et fa adéu amb la mà i que les postes de sol et saluden massa d'hora per ser boniques, comproves que ho has deixat tot a lloc: l'olor de sal en aquella petxina que l'altre dia vas agafar de la riba, les fotografies enllustrades a l'àlbum que pertoca, els llibres que llegies mentre tothom feia la migdiada al seu prestatge, totes aquelles formigues que vas espolsar de la tovallola de la piscina a la herba humitejada de pluja, les abraçades de retrobament al calaix de records, les relliscades per imprudència als còdols del riu, la marca als llençols d'aquella nit que fugies de la tempesta, els marcs de les finestres ben encaixats, les paraules amb què explicaràs anècdotes estivals en ordre...

I com que veus que tot és ben plegat i a lloc, inicies un nou setembre amb optimisme. I vas fent adéu amb la mà a l'estiu fins que arriba el dia 23, i li dius, fins aviat, t'enyoraré a tu i a cadascuna de les teves petites coses.

A qui no sap que li parlo

2008-09-02T04:03:00.000-07:00

Si mai tens un secret inconfessable et besaré perquè no s'esmunyeixi dels teus llavis. Si et volen escatimar els somnis jo te'ls abraçaré en silenci. Si fas tentines t'allargaré el braç perquè et mantinguis de peu. Si tempteges camins permet-me que t'acompanyi pel mateix sender. Si et perds, deixa que siguem dos els que no trobem la sortida. Si m'estranyes jo ho faré més. Si tens fred, una abraçada estival. Si plores et regalaré un somrís més brillant que una llàgrima. Si em falles em permetré deixar-ho oblidat en un pot. Si no em recordes permet-me que jo ho segueixi fent.

Però per sobre de tot, si tens por de la foscor deixa que jo sigui la teva petita llumeta...

(Una petita llumeta per aquell amic que no sap que li escric...)

Dilema intermitent.

2008-09-01T09:47:00.000-07:00

El meu subconscient i jo anem a contracorrent. Jo nado, ell m'empeny, jo faig braçades, ell m'empeny, jo ploro de ràbia, ell m'empeny. I ara m'ofego. M'ofego i no sé quina mà escollir per tornar a sortir. Ploraré mentre quedin uns centímetres de mi fora l'aigua... mentre les mans esperin esteses a fora i jo estigui en el meu cau de l'aire que em queda per respirar, esperant una petita espurna de clarividència.
La temença d'adormir-me per somiar altre cop el que meu subconscient vol i jo veig tant fosc, i el veure'm arrossegada per les seves aigües tèbies em fa passar nits en vetlla...

Demà (no) oblidaré.

A vegades sento tant poc que ni tant sols vull escriure,
ara sento tant fort que forado tots els papers on escric...

Persones-ceba.

2008-08-29T04:12:00.000-07:00

Hi ha persones que no entenc gens. Només les entenc el just per batejar-les com a "persones-ceba" (o "cebes-persona" en cas de ser més bulb que persona).
Tenen un fer sistemàticament programat per la naturalesa que és molt sorprenent. Qualsevol que les observi de lluny, inclús d'aprop no se'n adonarà; només pot passar quan hi topes més del compte i ja les coneixes una miqueta; a partir d'aquí deuen tenir una substància que fa plorar i plorar, i no hi ha manera de parar, i ja ho pots intentar tant com vulguis que no deixaràs de fer-ho fins que te n'allunyis. I fins i tot després de ser-ne prou lluny encara tindràs els ulls vermells i se t'escaparà alguna llagrimeta durant una estona.
L'experiència em diu: mantingues-te'n allunyada, i en cas de topada, apropa't a una persona-no-ceba de confiança amb una espatlla consistent per abraçar-te.

Besos amb ales de sucre.

2008-08-27T04:24:00.001-07:00

Un bes tendre si te'l faig de matinada, mentre gates miolen sobre teulades de pissarra; enèrgic després del primer àpat, o potser distret si encara tinc regust de xocolata; un bes juganer abans de la migdiada, acompanyat de pessigolles que et marquen les arrugues de la cara; passional just abans de l'albada, mentre els ocells piulen i la veïna de dalt m'esquitxa amb gotes de la bugada; o el més trist de tots si sé que demà no et besaré altra vegada...

Antics besos dels quals encara sento l'eco; viatgen volant a pas lent enllaunats dins d'un túnel de color vermell, aletejant amb ales de sucre que s'enganxen a les parets...

Conte Creatiu de Creació.

2008-08-26T01:00:00.000-07:00

L'Univers estava trist. Sempre ho estava. Mai s'acostumava a la soledat i els segons de mil·leni li passaven amb comptagotes.
Diuen, que en la època més i més trista que mai havia passat succeí un fet que el va fer sentir pletòric; es creuà amb un altre Univers.
A l'altre Univers li sobreeixia la felicitat pertot i li va prometre a l'Univers que es quedaria una temporada per fer-li companyia.
Però l'Univers sabia que estava en un cercle tancat. L'altre Univers marxaria i ell quedaria sol i trist una altra vegada. I potser inspirat per la felicitat de l'altre, s'hi va oposar. "Seré feliç", es va dir.
Diuen que l'Univers va prendre una decisió important. "Ara que sóc feliç", va pensar, "faré que la meva felicitat duri per sempre". I va executar-ho de l'única forma possible: explotant. Va explotar molt i molt fort, per fer miques totes les parts d'ell, que eren fetes de felicitat, fins a convertir-les en pols. I de la pols en va fer estrelles. I de la pols d'estrelles planetes. I asteroides. I satèl·lits. I amb allò, vida. I cada estrella, i planeta, i asteroide, i satèl·lit, i cada vida era feliç. I ell, repartit per cada una d'aquelles creacions, també.

Diuen que ara encara hi ha aquella pols d'estrelles escampada pel nostre minúscul planeta. Que el vent l'escampa. Que cada cop que el vent ens aixeca els cabells la pols d'estrelles ens els entortolliga.
Diuen que sempre que respirem o riem, agafem una glopada de pols d'estrelles, i som una miqueta més feliços.
I diuen... que a qualsevol que ara estigui somrient, la pols d'estrelles se li ficarà pel nas fent-li pessigolles.

Presentació (in)formal

2008-08-25T04:13:00.000-07:00

Per al món sóc una de les 6.717.373.085 persones que la trepitjo constantment. Per algú de l'altra punta de món sóc aquella mitja taronja a qui mai es creuarà. Per a una formiga sóc aquella gran criatura a qui témer. Per les meves cames sóc aquell pes feixuc a qui els hi ha tocat transportar. Per un mosquit sóc la presa del robatori de la meva sang apetitosa. Per pilots de persones sóc una envejosa en potència. Pel meu conte sóc aquella fada afortunada que té un ceptre molt poderós. Per un plat de macarrons sóc una devoradora vil i calculadora. Per la recepcionista del dentista sóc aquella que no para de molestar. Per un filòsof sóc pols d'estrelles. Per poques persones sóc de les poques persones importants. Per un llibre sóc aquella que mai deixa de passar pàgines. Per mi mateixa sóc tot allò que no voldria ser.

Per vosaltres puc ser aquella desconeguda que gosa intentar commoure-us sense conèixer-vos. O potser res. O potser només aquella de qui vau descobrir el blog algun dia. O potser aquella que ja coneixíeu en una altra vida.